OBSERVATORI

La nova geopolítica de l’energia

En els últims anys els Estats Units han passat de ser molt dependents de les importacions d’hidrocarburs a ser-ne el màxim productor, combinant l’extracció de petroli i de gas, més que Rússia i els Emirats Àrabs. Aquest gran canvi s’ha produït gràcies a la tècnica de la fracturació hidràulica del sòl, el fracking, que, a través de perforacions i injecció d’aigua i algun producte químic a pressió, permet l’extracció tant de gas com de petroli -fins ara inaccessibles-, que es troben al sòl en forma d’esquist, anomenat en anglès shale.

Aquesta tècnica ha comportat que els Estats Units perdin interès en el que succeeix al Pròxim Orient i ha beneficiat tots els consumidors d’energia del món -tot i el pacte del càrtel del petroli (OPEP) i Rússia per rebaixar la producció amb l’objectiu de mantenir el preu i els ingressos.

Per altra banda, la Xina, el màxim importador d’hidrocarburs i el país que genera més diòxid de carboni del món, va deixar palès en el seu últim congrés del Partit Comunista que un dels seus objectius és tenir un model de creixement econòmic més respectuós amb el medi ambient. Per ara, el seu sistema de producció elèctrica està basat en centrals tèrmiques de carbó i a poc a poc vol donar més importància al gas, l’energia nuclear, la solar i l’eòlica. El gas desprèn una quarta part del diòxid de carboni que el carbó i la meitat que el petroli. Per tant, es posiciona com a clau per reduir l’impacte de necessitats difícils de descarbonitzar, com ara el transport, la calefacció i la refrigeració. També ofereix una producció d’energia més constant que les renovables.

La nova situació xinesa pot ser aprofitada pels Estats Units, que des de l’any passat ja són un exportador net de gas. Aquesta pot ser una manera de reduir el dèficit comercial que té amb la Xina i la manera que Europa no depengui tant del gas rus de Gazprom, que actualment suposa el 40% de l’abastament. Veient això, no és esbojarrat afirmar que ara Europa està finançant Putin indirectament amb la compra de gas. Tot i això, els Estats Units no ho tindran fàcil si es finalitza el gasoducte Nord Stream 2, que connectarà directament les reserves russes de gas amb Alemanya i que, per tant, farà el gas rus encara més competitiu en preu que l’americà.

La situació esmentada, juntament amb l’acord de la Cimera de París sobre el canvi climàtic -que compromet els països a descarbonitzar la producció de l’electricitat-, obliga els estats altament dependents del preu del petroli, com l’Aràbia Saudita, a pensar en noves formes de generar ingressos. De moment, el país ja ha decidit que farà sortir a borsa el 5% de l’empresa estatal de petroli i gas, Saudi Aramco, i que amb els ingressos que això generarà posarà les bases per no dependre tant de l’explotació d’aquests recursos, un objectiu que ja ha aconseguit l’emirat de Dubai. La Xina no ha tardat gens a fer avinent la seva oferta per aquest 5% d’Aramco.

Etiquetes