Bonisme judicial i policia

L’absolució aquest dimarts dels acusats per la protesta davant del Parlament de Catalunya ha sigut objecte d’una ferotge andanada d’atacs. La sentència apuntava a la falta de proves per determinar la identitat dels causants dels desordres. El que ha generat més perplexitat, però, ha sigut la generosa interpretació del dret de protesta i la dura crítica al modus operandi dels Mossos d’Esquadra. Els primers indignats han sigut els mateixos membres de la classe política afectada pels fets. Lluny de la tòpica apel·lació al “respecte per les decisions judicials”, CiU, PP, PSC i Ciutadans han sortit en tromba a exigir que es recorri davant del Suprem. L’ofensiva ha unit, també, la majoria de capçaleres de la premsa madrilenya i catalana. En la seva interpretació, és un precedent perillós que pateix d’un excés de “bonisme” i apunta en la direcció incorrecta. Alguns han arribat fins i tot a insinuar que era producte de “jutge- flautes” que “volien carregar-se el sistema”.

En bona mesura, aquest tipus de reaccions han servit per desviar l’atenció sobre les responsabilitats que, segons la sentència, deriven de la manera d’actuar de les institucions catalanes, i de la seva pròpia policia, en actes de protestes com el dels indignats. Les tres associacions judicials, de fet, van manifestar ahir que veien “correcta” la sentència i demanaven evitar recórrer als càstigs exemplars. Potser val la pena començar recordant que la credibilitat d’una acusació en un procés penal es pot mesurar per la possibilitat d’aprofitar les indagacions policials. I, en aquest cas, al llarg de les gairebé 130 pàgines del veredicte, els magistrats rebutgen amb gran meticulositat totes les proves presentades. En no pocs casos, pel fet d’haver estat obtingudes, o incorporades a l’expedient judicial, de manera il·lícita. Aquest és el cas, per exemple, dels reportatges fotogràfics realitzats arran d’unes detencions clarament irregulars.

En realitat, la sentència es fa ressò del profund malestar que va causar en el món de la justícia l’actuació d’una cinquantena d’antiavalots una setmana després dels incidents. Encaputxats i fortament armats, van entrar a la Ciutat de la Justícia de Barcelona per privar de llibertat els imputats que esperaven al jutjat de guàrdia. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el mateix Consell del Poder Judicial, de fet, van censurar amb rotunditat ja llavors uns fets “d’extrema gravetat” que repugnaven un principi tan elemental com el de la separació de poders de Montesquieu. Malgrat les seves exigències de depuració de responsabilitats, el departament d’Interior es va tancar en banda i en va fer cas omís. Ara, amb la sentència, s’ha tornat a posar sobre la taula la gravetat d’aquell episodi. Pel Tribunal, aquestes detencions tenien com a únic objectiu obligar els imputats a participar en contra de la seva voluntat, i sense presència lletrada, en una sèrie de sessions fotogràfiques per confrontar-les amb les filmacions del succés i obtenir proves contra ells. Aquest tipus d’actuacions, segons la seva opinió, no tenen cobertura legal i constitueixen una “forma de cosificació i una certa degradació de l’ésser humà” que no es pot tolerar en una societat democràtica. El dret que té qualsevol ciutadà a no participar-hi és, sens dubte, intrínsec al de no declarar contra ell mateix o al de no aportar proves que el puguin incriminar. El pronunciament, a més, permet mirar sota una llum nova la recent i controvertida actuació policial en el context d’una manifestació de rebuig al desallotjament de Can Vies. Allà es va encapsular els activistes per obligar-los a posar-se per força peces de roba o agafar pals amb l’objectiu de filmar-los al mig del carrer i obtenir proves contra ells en el futur.

Igualment preocupant, pels magistrats, va ser la mala praxi policial de l’operatiu desplegat davant del Parlament. Els desordres que s’hi van produir tenien certa relació amb un mal funcionament clar d’una administració que, si bé s’ha reivindicat en el judici com a perjudicada, era també la responsable de vetllar per la seguretat dels càrrecs electes. Malgrat la previsió d’incidents, es va obligar els diputats a accedir al Parlament pels seus propis mitjans, a peu, entre els manifestants indignats i sense protecció policial. Com van denunciar alguns d’ells, no es van establir cordons preventius ni altres mesures per compatibilitzar el dret dels uns a entrar al recinte parlamentari i el de protestar dels altres. Una situació inèdita que no s’havia produït mai en aquest tipus d’esdeveniments. Sense anar més lluny, cal recordar els amplis dispositius amb motiu de concentracions massives com la de Rodea el Congreso convocada pel 15-M a Madrid o les famoses contracimeres del moviment antiglobalització d’antany.

Un veredicte judicial d’aquestes característiques representa, sens dubte, un sever cop difícil de pair per als responsables polítics de la seguretat pública. No és casual que hagin utilitzat el vell ardit d’assenyalar els altres, els magistrats, per eludir les seves pròpies responsabilitats en les actuacions qüestionades. A Catalunya, incomoda bastant que en vigílies de la consulta del 9-N s’obri un debat sobre el modus operandi d’un cos que se suposa alliberat de certes pràctiques del passat. El problema és, però, que la policia no millorarà el seu crèdit social sense escoltar els pronunciaments crítics dels que han d’impartir justícia. Hi hauda ben poc banalitzar la tasca de control dels magistrats com una expressió de “bonisme” o hippisme irresponsable. Les alarmes haurien de saltar, de fet, quan els seus veredictes assenyalen de manera inequívoca la lleugeresa i falta de diligència en la manera d’actuar dels Mossos.

En l’aspiració dels catalans a tenir un estat de dret digne d’aquest nom no es pot deslligar o anteposar una suposada eficàcia dels resultats en la defensa de la seguretat pública a la il·legitimitat dels mitjans utilitzats. La rellevància que cadascú atorgui a aquest principi és un reflex, també, de la idea de democràcia que professa per al futur del país.