La UPF i el Parc de la Ciutadella

La permeabilització d’aquesta zona permetria l’emergència natural d’una superilla del coneixement i la ciència

Des de les instal·lacions de la Universitat Pompeu Fabra, al carrer Ramon Trias Fargas, fins al Parc de la Ciutadella només hi ha, anant en línia recta, unes desenes de passes; en canvi, per anar d’un lloc a l’altre cal fer una volta d’uns quants centenars de metres, fins a trobar les entrades del passeig de Pujades o del passeig dels Til·lers. Això és així perquè el Campus Ciutadella de la UPF està separat del parc del qual pren el nom per un mur inacabable que va des del passeig de la Circumval·lació fins al passeig de Pujades. És l’esquena (per dir-ho finament) del Zoo, l’espinada de pedra i maó que va de cap a cap del carrer de Wellington. Un mur que separa i allunya el parc de la ciutat pel costat de llevant. D’aquesta manera, doncs, les antigues casernes -que van ser una compensació exigida pel poder militar en enderrocar-se la Ciutadella a l’últim quart del segle XIX i van ser reconvertides fa dues dècades en centres de transmissió del coneixement- no poden dialogar amb el parc que les va fer néixer. Com tampoc hi pot tenir relació el Dipòsit de les Aigües, una extraordinària catedral de maó erigida per Josep Fontserè -ara biblioteca general de la UPF- per abastir d’aigua la cascada del parc.

No vull pas entrar en consideracions sobre el Zoo i la seva presència, permanència o renovació en ple segle XXI, però el seu actual emplaçament, amb aquest mur que l’envolta, el converteix en una barrera absurda entre la Vila Olímpica i Ciutat Vella. Una barrera que provem de fer menys rígida, amb els gestors actuals del parc, facilitant el trànsit de la comunitat pel seu interior. Però això només és un pegat. El cert és que, més enllà de la controvèrsia sobre si té sentit o no qualsevol mena de zoo en una ciutat com Barcelona, no hi ha dubte que el mur és una anomalia, ofensiva urbanísticament parlant. El rector, Jaume Casals, ha proclamat sovint que potser caldrà fer una crida com la que proposava fa exactament 175 anys Pere Felip Monlau (“ ¡Abajo las murallas! ”) per enderrocar, ara, aquest mur de més de mig quilòmetre, que probablement és un dels més llargs (i vergonyosos) que actualment romanen dempeus en una zona estrictament urbana a Europa. Tot i que, dissortadament, la impotència dels nostres governants de la vella Europa fa que tornin a aparèixer filats de la por allà on ha desertat la capacitat d’actuar políticament.

El mur que envolta el Zoo, de més de mig quilòmetre, és una anomalia, ofensiva urbanísticament parlant

Fa més de vint anys Eduardo Mendoza, en un llibre escrit per un grup d’arquitectes, urbanistes, escriptors i acadèmics a propòsit del campus urbà de la Pompeu Fabra, signava un article titulat “El parc de la Ciutadella, frontera de Barcelona”, en el qual deia que es tractava d’una anomalia que calia corregir. No només per acostar els milers de ciutadans del campus als jardins dissenyats per Fontserè, sinó per multiplicar el potencial de la Ciutadella com a espai de ciència i cultura. La permeabilització d’aquesta zona permetria fer realitat el “carrer major de la UPF” de què parlaven sovint el rector Argullol i l’alcalde Maragall, una via universitària que travessaria Ciutat Vella, des de la Rambla, passant per la plaça de la Mercè i el Born, fins a les antigues casernes de Wellington passant (ai, las!) pel Parc de la Ciutadella. Això permetria, alhora, l’emergència natural d’una superilla del coneixement i la ciència, agrupant el que hi ha a banda i banda del mur: la universitat, la biblioteca del Dipòsit de les Aigües, les escoles, els edificis i centres de recerca i un parc que és molt més que un petit pulmó verd, on s’apleguen des del Parlament de Catalunya fins al Museu Martorell, des de l’umbracle i l’hivernacle fins al Museu de Ciències Naturals, com subratllava Jordi Carrió en el seu article de fa uns dies.

La Pompeu Fabra s’ha definit, des de la seva fundació, l’any 1990, com una universitat plenament, compromesament, urbana. Al llarg de vint-i-cinc anys ha buscat i ha ofert la complicitat màxima, amb el govern de Barcelona i amb el govern de Catalunya, per ajudar a transformar aquelles àrees de la ciutat en les quals es volia intervenir, que es volien regenerar, refer. Així ha passat des de Ciutat Vella fins al Poblenou. I així va passar fa més de dues dècades amb les antigues casernes de la Ciutadella. Però per completar i honorar aquell compromís mutu entre ciutat i universitat, cal trobar la manera de franquejar el mur que separa aquests dos grans actius que són la UPF i el Parc de la Ciutadella: tota la ciutat respirarà millor.