Homenatge a Bernat Lesfargas

El poeta i traductor Bernat Lesfargas, que quan escriu en francès signa Bernard Lesfargues, s’ha mort als noranta-tres anys. No puc deixar de retre-li un humil homenatge. Va néixer a la Dordonya, a Brageirac (que potser coneixem com a Bergerac), i quan es va jubilar es va instal·lar a la casa pagesa familiar, a Gleisa Nueva d’Eissac, entre Brageirac i Moussidan. Occitanista militant i, sobretot, excel·lent poeta en occità i en francès, sempre va tenir interès en la literatura espanyola (en va ser professor durant tota la seva vida laboral a Lió), i una especial devoció per la literatura catalana i per la relació entre les cultures occitana i catalana. Va conrear una amistat profunda amb Joan Sales i el va traduir, com també va traduir, entre d’altres, Espriu, Rodoreda i Moncada. Vaig tenir el privilegi que em traduís tres novel·les. Per aquesta causa vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment. I un parell de cops, la Margarida i jo vam anar a Gleisa Nueva d’Eissac, a visitar-lo. Recordo quan ens vam conèixer personalment. Després de centenars de quilometres, vam arribar al llogarret de Gleisa Nueva d’Eissac: una església (vella) preciosa i vuit o deu cases disseminades de manera que l’església era el lloc central del soi-disant poble. Ben a la vora de la gleisa, la casa d’en Bernat.

No recordo si ja m’havia traduït Senyoria o si també L’ombra de l’eunuc. (L’últim llibre que em va traduir va ser Les veus del Pamano, que el va fatigar molt perquè ja era un home gran.) El que sí que recordo és baixar del cotxe i veure per primer cop un home amb qui m’havia enviat faxos i cartes a dojo (escrivia a mà o amb màquina d’escriure per més que el seu fill li havia portat un ordinador, que ell tenia devotament guardat en un racó del seu estudi); ens coneixíem els gustos de tants faxos. Deia que recordo quan el vaig veure per primer cop: un home prim, cabell i barba blanca i una mirada penetrant. Recordo, sobretot, aquesta mirada. Encara la veig. I cada vegada que hi he coincidit, m’ha traspassat amb la seva mirada. Amb en Bernat vam tenir el privilegi de xerrar pels descosits i de passejar, de buscar bolets (n’era un excel·lent coneixedor) i de continuar xerrant sobre tot. Ens va dir un secret: cada dia, cada dia (subratllava), encara que no tingués un encàrrec de cap editorial, traduïa una pàgina d’una obra catalana. Davant de la meva curiositat va respondre: “És la meva manera de sentir-me viu”. Lesfargas normalment parlava occità amb nosaltres; no gosava fer-ho en català perquè era un perfeccionista. I amb la Michèle, la seva dona, parlàvem francès.

Tot això són records sentimentals que potser no duen enlloc. Però és una manera d’esbravar la pena per la mort d’un amic. L’homenatge més sincer que puc fer al fill de pagesos occitans, professor d’espanyol durant anys, poeta en occità i en francès, traductor de l’espanyol i del català, el puc fer reproduint un poema seu, Autre epitafi, que expressa aquella pena tan occitana que no es diu en veu alta però que es porta a dins: “ Aquí jai / un òme / que nasquèt sus la tèrra / ont s’inventèt l’amor. / Moriguèt / d’aver jamai pogut dire / a una femna / la mendra paraula d’amor / dins la lenga dels trobadors”.