Una Barcelona millor

En un món globalitzat és imprescindible reflexionar al voltant del model de ciutat que volem

Arriba l’estiu i de nou s’encenen totes les polèmiques a Barcelona. La ciutat pren protagonisme i multitud de fenòmens que són globals esdevenen virulents davant d’un model de gestió esgotat. La crisi viscuda arran de l’atac a un turista per part d’un grup de manters és el darrer exponent d’un estiu que va començar amb un, tradicional i lamentable, atac d’Arran a un autobús turístic.
Són moltes coses i totes elles amaguen una mateixa pregunta: què volem que sigui Barcelona? I no és una qüestió menor per a una ciutat que encara viu dels rèdits de l’operació olímpica i la transformació urbanística dels anys 90 i 2000.

Sens dubte Barcelona és el gran actiu de Catalunya. Ciutat cosmopolita en què n’emmirallen tantes altres a l’hora d’afrontar els seus processos de reforma urbana o que ret homenatge al progrés de les persones quan clama per la pau o pels drets socials. Però aquesta fortalesa és a la vegada d’una extrema fragilitat. En un món globalitzat en què els vols 'low cost' inunden els aeroports i la tendència homogeneïtzadora converteix les ciutats en parcs temàtics, és imprescindible reflexionar al voltant del model de ciutat que volem.

Què volem que sigui Barcelona? No és una qüestió menor per a una ciutat que encara viu dels rèdits de l’operació olímpica i la transformació urbanística dels anys 90 i 2000

El turisme és una indústria essencial per a l’economia catalana i Barcelona n’és l'epicentre. No obstant això, Barcelona lluita per ser una ciutat amb turisme i defuig la idea de ser només una ciutat turística.

És un equilibri complex que exigeix de l’Ajuntament un paper rellevant a l’hora de posar en valor tots aquells elements que poden subvertir les tendències primàries del turisme massiu. Un ajuntament amb capacitat d’impulsar un relat alternatiu de la ciutat basat en la potència de sectors com la recerca, la cultura o l’educació. I un ajuntament amb un lideratge desacomplexat capaç d‘afrontar els conflictes de convivència que comporta aquest procés.

Dissortadament Barcelona no ho està aconseguint. El govern té recança a l’hora de reconèixer els mèrits del passat i alhora es mostra esgotat i incompetent a l’hora d’afrontar els reptes del present.

El descontrol per gestionar fenòmens com el 'top manta', la manca d’autoritat pública per acabar amb les conductes incíviques o els complexos a l’hora d’abordar policialment fenòmens com els narcopisos del Raval només contribueixen a exagerar la percepció de Barcelona com un part temàtic, a degradar la qualitat de la ciutat com a destí turístic i a dificultar la vida quotidiana de molts veïns que progressivament se senten expulsats de casa seva, cosa que obre perillosament la porta a tots els populismes.

Justament per aquest motiu és essencial interrogar-se sobre quina Barcelona volem per construir plegats una Barcelona millor. I és aleshores que ens ve a la memòria la innegable tasca de transformació urbana que varen liderar alcaldes com Pasqual Maragall i els seus governs progressistes, en què era compatible l’èxit de la ciutat i la gestió eficient dels seus conflictes.
Tots coneixem els conflictes que comporta una ciutat deixada de la mà del turisme: increment de preus, desarrelament del veïnat i especulació immobiliària, i davant d’aquests problemes es pot optar per la denúncia impotent o la solució eficient. Lamentablement a Barcelona s’ha passat de construir 4.000 habitatges públics durant el darrer govern de Jordi Hereu a 750 durant el mandat d’Ada Colau. I certament la denúncia constant no redueix el preu del mercat de l’habitatge de forma tan eficient com ho feia una política ambiciosa de construcció d’habitatge protegit.

El mateix succeeix davant certs comportaments incívics que poden ser objecte d’atenció permissiva o tractats amb rigor des de l’autoritat pública. L’esquerra no pot renunciar a promoure un civisme responsable amb seguretat i respecte a les normes vigents. Les solucions als problemes derivats del tràfic de drogues, la prostitució o la venda il·legal de falsificacions no ens han de fer oblidar els conflictes socials que comporten però en cap cas es poden afrontar amb total tolerància. La política del govern, si no es modifica, corre el perill de convertir Barcelona en un parc temàtic de la impunitat.

Si Barcelona s’acomoda a la denúncia constant i consolida la turismofòbia, convertirà en postal antipàtica el que en definitiva no és mes que un altra postal. Si, per contra, decidim que el model de Barcelona ha de fer compatible l’èxit global amb una ciutat per viure; si treballem per aconseguir turisme de qualitat i millors serveis per als seus ciutadans, demostrarem que una Barcelona millor és possible.

Etiquetes