04/08/2019

Plou sobre mullat

3 min

La decisió negativa de Carles Puigdemont de no dissoldre el Parlament entre els dies 26 i 27 d’octubre del 2017 va acabar conduint a l’activació de l’article 155 de la Constitució per part del president del govern central, Mariano Rajoy, amb conseqüències prou conegudes. Com estaríem si el Parlament l’hagués dissolt el president de la Generalitat i les eleccions del 21 de desembre s’haguessin celebrat sense candidats a la presó o a l’exili és una cosa que no sabrem mai. Però sí que sabem que si estem com estem és perquè aquesta decisió no es va prendre. La no decisió de Carles Puigdemont va desencadenar una crisi constitucional que ha alterat profundament el funcionament no només del sistema polític català, sinó també del sistema polític de l’Estat. Encara queda per veure en quin moment es pot donar per acabada aquesta crisi constitucional i com serà el que es pugui qualificar de normalitat constitucional a partir d’aleshores.

Sospito que la decisió de Pablo Iglesias de no acceptar l’oferta del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per formar un govern de coalició el 25 de juliol passat a les vuit del vespre no tindrà conseqüències penals com les que va tenir la del 27 d’octubre del 2017. Tot i així, la decisió d’Iglesias sí que pot tenir conseqüències polítiques i constitucionals de la mateixa magnitud o superior que la que va adoptar Carles Puigdemont.

En primer lloc perquè, per poder començar a trobar una sortida a la crisi de la Constitució territorial que es va desencadenar amb l’aplicació de l’article 155, és imprescindible la investidura d’un president del govern. Una investidura de veritat, no una investidura construïda a partir de l’abstenció. Gabriel Rufián ho va anticipar en la seva intervenció al debat d’investidura. Ningú pot saber com estarem al setembre ni si serà possible procedir o no a la investidura del president del govern i evitar la convocatòria de noves eleccions.

I en segon lloc, perquè plou sobre mullat. Portem molts anys sense govern pròpiament dit ni a Catalunya ni a Espanya. Uns set a Catalunya i gairebé quatre a Espanya, segons els meus càlculs. Un cert desgovern s’ha convertit en la nova normalitat constitucional. Les investidures dels presidents Puigdemont i Torra a Catalunya i les dels presidents Rajoy i Sánchez són una bona prova d’això, per no dir res de la incapacitat dels Parlaments d’aprovar lleis o pressupostos.

La repetició d’eleccions per la incapacitat d’investir un president del govern no s’havia produït en cap democràcia europea després de la Segona Guerra Mundial, és a dir, des del moment en què la democràcia parlamentària es pot considerar que s’estabilitza a la part occidental del continent europeu. Espanya ha sigut el primer país on ha passat. Vam sortir de la repetició amb un govern constituït amb una majoria d’investidura que no era majoria de govern, perquè descansava en l’abstenció del PSOE. Sembla que ara es vol evitar la repetició amb un nou recurs a l’abstenció del PP i/o de Ciutadans, amb la qual cosa ens trobaríem de nou en una legislatura en què el govern espanyol no podria governar, perquè no comptaria amb majoria parlamentària per poder fer-ho. I ni tan sols és segur o fins i tot probable que això sigui possible, de tal manera que ens veuríem condemnats a acudir a les urnes el 10 de novembre.

Si ens atenim a l’experiència recent, res indica que amb la repetició de les eleccions se surti de la crisi constitucional en què ens hem instal·lat. Ni les eleccions del 2012, el 2015 i el 2017 a Catalunya, ni les del 2016 i el 2019 a Espanya han permès que els governs constituïts a empentes i rodolons poguessin exercir la “direcció política” que és la primera de les tasques que tenen constitucionalment assignades (article 97 de la Constitució espanyola). Totes es van celebrar, a més, en un sistema menys deteriorat que el d’ara.

El 2017, la manca d’una mínima entesa entre Carles Puigdemont i Mariano Rajoy ens va portar on ens va portar. La manca d’una mínima entesa entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no portarà ningú a la presó o a l’exili, però sí que pot acabar conduint a la descomposició del sistema polític de la Constitució del 1978. Potencialment, és encara més destructiu el segon cas que el primer.

stats