Els Estats Units tornen a Cuba

La visita de Barack Obama a Cuba és la primera d’un president nord-americà d’ençà de la de Calvin Coolidge el 1928. Seguint l’estela d’Obama, arribaran a l’illa inversors nord-americans, expatriats cubans, turistes, acadèmics i estafadors. La normalització de les relacions bilaterals comporta oportunitats i perills per a Cuba i constituirà una prova de maduresa colossal per als EUA.

La Revolució Cubana, encapçalada per Fidel Castro fa 57 anys, va ser una ofensa profunda per a la psique dels EUA. D’ençà de la fundació del país, els EUA han reivindicat l’excepcionalisme nord-americà. A parer dels seus dirigents, el model nord-americà és tan indiscutiblement convincent que tot país digne ha d’optar per seguir el seu lideratge. Així, quan els governs estrangers són prou insensats per rebutjar l’estil de vida nord-americà, han d’esperar ser castigats pel fet de perjudicar els interessos dels EUA (que es considera que concorden amb els interessos universals) i, per tant, amenaçar la seguretat del país.

L’Havana tot just és a uns 145 km dels Cayos de Florida, motiu pel qual les ingerències nord-americanes a Cuba han sigut incessants. El 1898 van intervenir en la rebel·lió cubana contra Espanya per assegurar-se l’hegemonia efectiva a l’illa, van apropiar-se Guantánamo com a base naval i es van atribuir (per mitjà de l’ara famosa esmena Platt) el dret d’intervenir a Cuba en el futur. De llavors ençà, la marina nord-americana va ocupar l’illa en diverses ocasions i els nord-americans es van apropiar de seguida la majoria de les lucratives plantacions de canya de sucre de Cuba, que eren l’objectiu econòmic de la intervenció nord-americana. El general Fulgencio Batista, que acabaria sent deposat per Castro, va ser l’últim d’un llarg seguit de governants repressors col·locats i mantinguts al poder pels EUA.

Els EUA tenien Cuba sota la seva tutela i, en benefici dels interessos dels inversors nord-americans, al llarg de la primera meitat del segleXX, l’economia exportadora de l’illa es va limitar a poc més que les plantacions de canya de sucre i tabac. La revolució de Castro pretenia derrocar Batista per crear una economia moderna i diversificada. Tot i això, a falta d’una estratègia clara, aquest objectiu no es va assolir mai.

Les reformes agràries i la nacionalització de Castro, que van començar el 1959, van comportar que els EUA introduïssin noves restriccions comercials. Aquestes mesures es van intensificar, i van desembocar en l’establiment de retallades en les exportacions permeses de sucre cubà als Estats Units i en un embargament a les exportacions de petroli i aliments nord-americans a Cuba. Quan Castro va recórrer a la Unió Soviètica perquè ocupés el buit deixat pels EUA, el president Dwight Eisenhower va dictar una ordre secreta a la CIA en què ordenava derrocar el nou règim. Això va desencadenar la desastrosa invasió de la badia de Cochinos del 1961, durant els primers mesos del govern de John F. Kennedy.

Més endavant, la CIA va rebre llum verda per assassinar Castro. El 1962, el líder soviètic Nikita Khrusxov va decidir anticipar-se a una altra invasió nord-americana -i donar una lliçó als Estats Units- instal·lant subreptíciament míssils nuclears a Cuba. Aquesta acció va provocar la Crisi dels Míssils de Cuba del mes d’octubre del 1962. La contenció impressionant de la qual van fer gala Kennedy i Khrusxov i una dosi considerable de bona sort van salvar la humanitat. Es van retirar els míssils soviètics i els Estats Units es van comprometre a no emprendre cap altra invasió. En lloc d’això, van redoblar l’embargament comercial, van exigir la restitució de les propietats nacionalitzades i van empènyer Cuba irrevocablement als braços de la Unió Soviètica, que l’esperava.

Els efectes negatius de mig segle d’economia d’inspiració soviètica, exacerbats per l’embargament comercial nord-americà i altres polítiques associades, es van fer notar de manera molt acusada a l’illa. En termes de poder adquisitiu, la renda per càpita de Cuba equival a una cinquena part de la nord-americana. Això no obstant, els assoliments de Cuba en matèria d’alfabetització i sanitat pública són substancials. L’esperança de vida a l’illa és igual a la nord-americana i molt més elevada que la de la majoria de països llatinoamericans. A més, els metges cubans han acomplert un paper important en el control de malalties a l’Àfrica els últims anys.

La normalització de les relacions diplomàtiques pot donar peu a dues situacions molt diferents en les relacions entre els Estats Units i Cuba. En la primera, els Estats Units reincidirien en els mals costums d’abans i exigirien a Cuba mesures polítiques draconianes a canvi d’unes relacions econòmiques bilaterals normals. A tall d’exemple, el Congrés nord-americà podria exigir de manera innegociable la restitució de les propietats nacionalitzades durant la Revolució, el dret dels nord-americans de comprar terrenys i altres propietats a Cuba sense restriccions, la privatització de les empreses de titularitat pública a preu de ganga i la fi de les polítiques socials de caire progressista, com el manteniment de la sanitat pública. La cosa podria acabar malament.

En la segona situació possible, que constituiria una ruptura històrica amb els precedents, els EUA farien un exercici d’autocontenció. El Congrés restabliria les relacions comercials amb Cuba sense insistir que Cuba es transfiguri a imatge i semblança dels EUA i sense obligar l’illa a revisar les nacionalitzacions posteriors a la Revolució. Cuba no rebria pressions per renunciar a una sanitat finançada per l’estat o obrir el sector sanitari a la inversió privada nord-americana. Els cubans desitgen que s’entauli una relació de respecte mutu en aquest sentit, però la perspectiva d’una nova subordinació els posa nerviosos.

Això no significa que Cuba hagi de procedir amb lentitud pel que fa a la introducció de les seves pròpies reformes. L’illa s’hauria d’afanyar a ampliar els drets a la propietat, fer que la seva moneda fos convertible per al comerç i (amb una gran cura i transparència) privatitzar algunes empreses.

Aquestes reformes en favor de l’obertura dels mercats, combinades amb una forta inversió pública, podrien accelerar la diversificació i el creixement cubans protegint alhora els assoliments de l’illa en matèria de sanitat, educació i serveis socials. Cuba pot i hauria de proposar-se establir una socialdemocràcia d’estil costa-riqueny en lloc del capitalisme més salvatge dels Estats Units.

Copyright Project Syndicate