Aprenents de bruixot

La gran notícia del 10-N és l’enfonsament de Ciutadans, indissociable de la brutal pujada de Vox

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Deia fa anys el gran Pepe Borrell a propòsit dels afers europeus –encara no hi havia cap Procés en marxa– que “els referèndums els carrega el diable”. Doncs les eleccions generals a la Iván Redondo, és a dir, innecessàries, convocades arbitràriament, per un afany purament especulatiu, també. Pedro Sánchez va abusar de la bona estrella que l’ha acompanyat des del 2017 (resurrecció després de la conjura de Ferraz de l’octubre de 2016, victòria a les primàries del maig següent sobre Susana Díaz i sobre tot l’aparell, arribada a la Moncloa gràcies a una moció de censura sense precedents...) i, diumenge passat, el tret li va sortir per la culata.

No és només ni principalment que hagi perdut tres escons quan aspirava a guanyar-ne quinze o vint. És, sobretot, que el ventall de pactes postelectorals disponibles se li ha empobrit molt. Després del 28-A podia optar entre un pacte de centredreta amb els 57 diputats de Ciutadans, o un acord de centreesquerra amb Podem i els sobiranistes que hi estiguessin disposats. Rivera rebutjà el primer (en el pecat hi ha trobat la penitència), i Sánchez no va voler de cap manera el segon, perquè no el deixava dormir tranquil. Ara el pacte PSOE-Vox és impossible, l’obertura a l’esquerra és més complicada i l’entesa amb un PP refet, però estalonat pels ultres, resulta molt, molt problemàtica. Per una vegada, la frivolitat no ha tingut premi, sinó càstig.

S’ha comprovat que són milions els votants seduïts pel francofalangisme remasteritzat de Vox

Amb tot, la gran notícia del 10-N és l’enfonsament de Ciutadans, indissociable de la brutal pujada de Vox. Aquesta última no és imputable únicament als taronges, sinó a tots els partits autoanomenats “constitucionalistes”. Quan et passes els mesos previs a les eleccions exigint (el PP i Cs) o amenaçant (el PSOE) amb l’aplicació a Catalunya de mesures d’excepció (el 155, la Llei de Seguretat Nacional, l’ús de la Fiscalia per obtenir extradicions...), sempre hi ha un Santiago Abascal que es manifesta, en aquest terreny, més implacable que tu, que et desborda en duresa, en radicalisme autoritari, en delit repressiu, en espitregament legionari; i, d’aquesta manera, t’arrabassa molts dels electors que tu mateix has inflamat d’ardor antiseparatista.

Quan, en l’intercanvi de papers de la reunió Sánchez-Torra al Palau de Pedralbes, el president català reclamà entre altres coses la “desfranquització” de l’Estat, se li van tirar al damunt acusant-lo d’agitar espantalls inexistents. Fins fa tres o quatre dies, la doctrina dominant fora de l’independentisme sostenia que, a Espanya, els únics franquistes eren aquells tres-cents friquis concentrats al cementiri de Mingorrubio el dia 24 d'octubre. Des de diumenge, s'ha comprovat que són milions els votants seduïts pel francofalangisme remasteritzat de Vox. 3,6 milions de franquistes? En tot cas, 3,6 milions d'electors per als quals el franquisme no va estar tan malament ni és una experiència històrica per la qual calgui avergonyir-se o demanar perdó. 3,6 milions que defensen solucions franquistes per a la qüestió catalana (empresonaments i condemnes en massa, liquidació de l'autonomia...); que criden –o deixen cridar– “¡Viva Europa libre de comunismo!” i reben les caloroses felicitacions de Salvini, Le Pen, Wilders i companyia.

D'altra banda, el resultat de Cs permet confirmar que la idea d'un espanyolisme progressista és un oxímoron. El partit taronja va néixer a Catalunya embolcallat per intel·lectuals que, provinents del PSUC, del PSC, àdhuc del món llibertari, li van donar una aurèola esquerranosa, una definició inicial socialdemòcrata, un toc liberalradical, laïcista, etcètera. Poc després, succeí quelcom de semblant al País Basc amb UPyD: una líder i molts quadres inferiors provinents del PSOE, un filòsof de cambra que havia estat d'extrema esquerra...

I bé, una dècada llarga després, ja veuen on ha anat a parar, tot això: al PP. Rosa Díez fent campanya al costat de Pablo Casado; la flor i nata dels pares fundadors de Ciutadans (Arcadi Espada, Francesc de Carreras, Félix Ovejero, Albert Boadella) i dos dels seus tres primers diputats (José Domingo i Antonio Robles) fent de palmeros de Cayetana Álvarez de Toledo en el titànic esforç de la marquesa per passar d'un diputat a dos sobre 48. Aquells que deien voler construir una “Izquierda No Nacionalista” (aquest és encara avui l’objectiu que persegueixen alguns mitòmans de la política) han acabat agafats als faldons del partit dels nets de Fraga Iribarne. Els que abominen de l'eslògan "Els carrers seran sempre nostres", identificats amb la sigla de l'autor de "La calle es mía"...

Això, pel que fa a les elits pensants i dirigents. Entre la massa simpatitzant i votant, el desplaçament ha estat encara més rotund: cap a Vox. Si els electors taronges de l’abril passat, o del 2015-16, ho haguessin estat pel programa reformista i anticorrupció, potser ara la decepció amb Rivera els hauria portat cap al PSOE-PSC. No ha estat així en absolut. Llançant-se en braços d’Abascal han evidenciat que, de Ciutadans, els atreia fonamentalment l’espanyolisme agressiu i anticatalanista, i n’han trobat una expressió més contundent.