El cadàver i els voltors

Només una refundació que fes de Ciutadans una veritable opció liberal podria salvar-lo

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

En certa manera, la desfeta de Ciutadans el passat 10-N representa el desemmascarament d’un frau. El frau d’un partit que es pretenia centrista, moderat, reformista, liberal, regenerador de l'esclerotitzada democràcia bipartidista espanyola; però en realitat no va ser mai altra cosa que una màquina de guerra ja no contra l’independentisme (el 2006-2010 no hi havia cap procés independentista en marxa) sinó contra els consensos catalanistes més bàsics: un autogovern que no fos merament administratiu, l’escola en català, la unitat civil de la població de Catalunya...  

Que, en les successives eleccions d’enguany al Congrés i al Senat, el discurs de campanya de Cs oblidés de manera més i més ostensible qualsevol agenda regeneracionista per centrar-se exclusivament en la repressió contra el “separatisme”; que el partit fitxés a so de bombo i platerets un Edmundo Bal (només perquè, com a advocat de l'Estat, volia demanar per a Junqueras 25 anys de presó) o un Marcos de Quinto (perfecte èmul celtibèric de Donald Trump), tot això evidencià que els taronges no eren més que un grup ultranacionalista espanyol mal disfressat de liberal. I és clar, posades així les coses, el gosset Lucas no tenia res a fer enfront de la cabra de la Legió de Vox.

La crema de contenidors a Barcelona explica la pèrdua de 2,5 milions de vots en sis mesos, 260.000 dels quals a Catalunya? Au, va, no facin riure!

El gust de Ciutadans per la impostura es manifestà fins i tot la nit de l’escrutini, un cop consumat el daltabaix, quan Carlos Carrizosa sortí a justificar els pèssims resultats a Catalunya amb l’argument que havien estat “sotmesos al perpetu foc, assetjament i assenyalament del separatisme”, la qual cosa exigia als seus votants molta “valentia”. Té bemolls que els grans conreadors i explotadors de la confrontació i la tensió polítiques al llarg d’aquesta dècada (amb les retirades de llaços grocs al Parlament o al carrer, amb les incursions mediàtiques en municipis on no hi tenien regidors ni gairebé votants, a la recerca d’un gest hostil, d’un pretext per fer-se les víctimes...) diguin ara que aquella tensió els ha perjudicat, que el 10-N els seus electors estaven atemorits. I el 21-D de 2017, o el passat 28-A no ho estaven? La crema de contenidors a Barcelona explica la pèrdua de 2,5 milions de vots en sis mesos, 260.000 dels quals a Catalunya? Au, va, no facin riure!

El projecte polític taronja està ferit quasi de mort, perquè el seu producte estrella –l’anticatalanisme radical– té ara un competidor imbatible. Només una refundació que fes de Ciutadans una veritable opció liberal, un centre reformista amb vocació de frontissa podria salvar-lo, si persones intel·lectualment solvents com Luis Garicano agafaven el timó de l’empetitida nau. No sembla que una Inés Arrimadas de discurs monotemàtic i crispador pugui tenir èxit allà on Rivera va fracassar.

Sigui com sigui, no sé si la naturalesa té horror al buit, o potser les primeres flaires de descomposició de Cs van atreure tot seguit certes aus carronyaires. El fet és que, l’endemà mateix de l’ensulsiada electoral, el regidor Manuel Valls ja concedia una entrevista a La Vanguardia per sentenciar els seus antics patrocinadors (“Ciutadans va deixar de ser útil a la democràcia espanyola”) i oferir-se alambinadament com a possible recanvi d’aquells, de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

És evident que, des d’un punt de vista curricular, de formació i d’experiència política, monsieur Valls li dona uns deu milions de voltes a la senyora Lorena Roldán. També resulta ben comprensible que, havent aconseguit impedir l’elecció a Barcelona d’un alcalde independentista –i per més que ara tingui la vida feliçment solucionada–, l’ex primer ministre francès se senti avui ennuyé i infrautilitzat, en una posició pública molt per sota de les seves capacitats. La qüestió és amb quins vímets, amb quines idees voldria trenar l’actual líder de Barcelona pel Canvi aquell projecte de substitució de Cs en l’àmbit català que sembla acaronar.

El projecte polític taronja està ferit quasi de mort, perquè el seu producte estrella –l’anticatalanisme radical– té ara un competidor imbatible

En aquest terreny, l’entrevista esmentada més amunt resulta, tot i que cautelosa, força expressiva. A banda de retreure als de Rivera “un llenguatge conflictiu que ens allunya de la moderació”, i d’acusar-los d’haver “blanquejat Vox”, el polític francocatalà defensa aferrissadament un pacte PSOE-PP. Però, en el terreny de les mesures concretes per contrarestar l’independentisme, es mou dins del repertori més clàssic de Cs i del PP: “Una estratègia de llarg termini a Catalunya, que inclogui l’educació com a factor d’unitat”, “Inventar un patriotisme espanyol”, “Reinventar el que uneix Catalunya amb Espanya”, “Reformes com en l’educació o els mitjans de comunicació públics...”

Aplicar aquest programa exigiria un altre 155, o una improbable majoria absoluta unionista radical al Parlament. A sobre, no és un pla del segle XXI, sinó del XIX-XX; de quan l’escola feia recitar allò de Nos ancêtres les Gaulois, i podia inventar patriotismes; de quan no hi havia televisions per satèl·lit ni per internet, sinó televisions úniques d’estat que construïen imaginaris col·lectius en règim de monopoli; de quan no existien telèfons mòbils ni xarxes socials...

Fa tard, senyor Valls, molt tard.