El novembre del 2013 vam celebrar el centenari de la publicació de la primera part (Du côté de chez Swann ) de À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. La història del manuscrit ja és llegendària: rebutjat per André Gide a Gallimard, el va publicar inicialment Bernard Grasset. Pocs mesos després de l’aparició d’aquest volum, esclatava la Primera Guerra Mundial, en la commemoració de la qual estem plenament immersos.
La Gran Guerra va influir poderosament en l’escriptura proustiana. Amb la seua brutalitat sanguinària, la contesa de família ordida entre Alemanya i la Gran Bretanya suposava el final abrupte de la Belle Époque i, amb aquest, de tota una concepció del món injusta però fascinant. Amb l’armistici del 1918 en un vagó de tren al bosc de Compiègne -i un any abans, amb la revolució a Rússia-, el somni de l’alta burgesia i de les restes operatives de l’aristocràcia europea se n’anava completament en orris. Ara els comtes conduirien taxis a París, els burgmestres es veurien mossegats per la inflació a Berlín i els fills de tots plegats es farien feixistes a Roma, en un últim intent desesperat per salvar un univers condemnat.
No tinc el menor dubte que la Recherche és el certificat notarial de la desaparició de l’Europa anterior a la guerra. A l’hotel de Balbec on un jove narrador passa les vacances (en A l’ombra de les noies en flor ), els obrers i petitburgesos contemplaven els aristòcrates com estranys i fascinants peixos dins d’un aquari. La metàfora no pot ser més definitòria, i Proust la rebla amb un comentari revelador: “Quina gran qüestió social, la de saber si la paret de vidre protegirà sempre el festí d’aquestes bèsties meravelloses i si la gent obscura que mira àvidament en la nit no vindrà a collir-les de l’aquari i a menjar-se-les”.
La paret de vidre, en efecte, ja no és una protecció vàlida. La guerra la farà miques. La revolució l’esclafarà completament. Entre els espectadors, els obrers esgrimiran les maces i els petitburgesos entonaran l’udol elegíac. Petiburgès és precisament un títol que escau bé al narrador de la Recherche, l’eficaç màscara de Marcel Proust. “Pertanyent a la petita burgesia” és com el defineix, en El cantó de Guermantes, aquest milhòmens ambigu que és el baró de Charlus. Al capdavall, la paraula petit-bourgeois designava, a la França del segle XIX, els membres del que ara anomenaríem “classe mitjana”. El marxisme afinarà la definició, i hi inclourà els botiguers i professionals autònoms, sovint més a prop del proletariat que de la burgesia pròpiament dita. No sabem si l’etiqueta del baró de Charlus és contemplada pel narrador com un insult o un menyspreu. Ell, fet i fet, es considera un diletant peremptòriament addicte al gran món, on se’l tolera i fins i tot se’l celebra per les seues ínfules literàries. Ell està també abocat a la gran peixera, contemplant un món agònic, ullprès per un espectacle que no tornarà a reproduir-se.
No voldria deixar entendre, però, que la Recherche és una espècie de novel·la social, un testimoni històric o simplement realista (una mena de gran divagació balzaciana). Qualsevol que haja llegit aquests volums prodigiosos sabrà perfectament de què parle.
Sóc perfectament conscient que una obra així no genera mitges tintes: o se l’estima bojament o se l’odia amb radicalitat. Conec lectors avesats que no han pogut passar de les primeres pàgines (però l’important és que no convertisquen aquesta impotència en un motiu d’orgull). És comprensible. Al capdavall, els autèntics protagonistes de l’obra mestra de Proust són el temps i el llenguatge. Per això és important abordar-la en versió original, que ara podem confrontar amb les excel·lents versions que estan realitzant en català Josep Maria Pinto per a l’editorial Viena i Valèria Gaillard per al segell Labutxaca del Grup 62.
Conjuminat el llenguatge amb el temps, el resultat és la memòria. Tota la Recherche, amb el seu tempo deliciosament amplificat, amb la seua saltironejant lentitud i els seus períodes sintàcticament inacabables, és una reproducció dels meandres d’una memòria individual que condueix el lector a través d’un laberint d’ombres on es dibuixen figures fefaentment humanes.
Ara que els ecos de la Gran Guerra ens recorden de quina manera va saltar pels aires l’aquari de Balbec, és un bon moment per a rellegir Proust. Descobrirem un món que fa cent anys que va desaparéixer i, tanmateix, en cada pàgina d’aquesta miraculosa tirallonga està literàriament tan viu com el primer dia.
