Bones raons i males excuses
Aquests darrers mesos hem assistit a un curs complert de com justificar, amb raons o amb excuses, les mesures impopulars que els diferents governs han pres o s'han vist obligats a prendre. Per no caure només en la crítica gratuïta, vull fer algunes distincions que sovint no es fan amb prou objectivitat.
1. A cap govern li agrada prendre decisions dures que generen rebuig ciutadà i pèrdua de popularitat (i de vots!!). Per reduir aquest efecte, s'ha de fer una tasca d'explicació, intentant que els ciutadans comprenguin que, encara que doloroses, aquestes mesures són la millor manera de resoldre els problemes que la societat té plantejats. Parteixo, doncs, de la bona fe dels governants que es troben en aquesta situació, incloent en aquesta bona fe una suposada explicació transparent de la realitat, no amagant les dificultats, per fer a tothom conscient de la necessitat de sacrificis i esforços. Fer això és una mostra de responsabilitat. A partir d'aquí, m'agradaria separar, a l'hora de justificar-se, les bones raons de les males excuses.
2. Lloaré sempre aquell governant que, després d'una anàlisi realista dels problemes, explica les alternatives possibles i transmet la convicció que ha triat el camí que fa menys mal al conjunt de la societat i que reparteix més equitativament les càrregues entre tots els ciutadans, segons les possibilitats de cadascun. En canvi, si sembla que el camí triat afavoreix molt un grup de ciutadans i en perjudica d'altres, es tindrà dret a sospitar que, amb l'excusa de solucionar els problemes, el que s'està intentant és canviar els equilibris socials -cap a una banda o cap a una altra- i, per tant, es podrà pensar que fins i tot l'anàlisi estava manipulada per la ideologia, perquè l'objectiu buscat era diferent del que s'ha dit. En aquest cas, més que excuses, el que hi ha és falsejament de la realitat.
3. Deixant aquest cas de banda, en un moment de crisi indiscutible com l'actual hem de distingir entre raons i excuses. La necessitat de desendeutar-se és una bona raó, la necessitat de reduir el dèficit també és una bona raó, la necessitat d'augmentar la competitivitat també ho és, la necessitat de crear ocupació encara més... És a dir, tots els problemes objectius són una bona raó, i no en necessitem més. Els governs que actuen amb decisió i valentia en aquesta direcció mereixen suport, siguin els que siguin. Però quan a l'hora de justificar-se perden aquesta valentia i busquen un altre tipus d'excuses, perden una bona part de la seva força moral.
Aquestes males excuses, que hem vist tant a Espanya com a Catalunya, són de tres tipus. En primer lloc, les sorpreses. Els governs anteriors han intentat dissimular la situació real, però tant el PP a Madrid com CiU a Barcelona n'eren perfectament coneixedors. Ni els uns ni els altres no tenien, des de molts mesos abans de les eleccions, cap dubte que les guanyarien i, per tant, s'havien preocupat de posar-se al corrent amb les dades que existien en cada moment, i més durant la campanya electoral. Justificar, com està fent el govern del PP, l'incompliment flagrant de les seves promeses electorals en "el que s'han trobat" és d'un gran cinisme. Quelcom menys greu però semblant va passar també a Catalunya ara fa un any.
En segon lloc, carregar la culpa als anteriors. Els governs tenen raó quan expliquen i es lamenten que es troben en una situació difícil que els exigeix mesures impopulars que no voldrien haver de prendre; però s'equivoquen en voler fer creure que la culpa és tota dels d'abans, encara que de vegades ho sembli. Ni el govern anterior de Catalunya és el culpable de la crisi, ni les mesures del govern espanyol de l'últim any van anar sempre en la direcció equivocada. Carregar tota la responsabilitat en els anteriors, sense acceptar la part de responsabilitat que es té quan es fa d'oposició i sense entendre que hi ha coses que cap govern pot evitar, és fer servir una excusa que perjudica molt la credibilitat de tots els partits i que acabarà perjudicant-los a ells. A més, carregar contra els d'abans no ajuda gens a aconseguir ara la seva cooperació, que tenen el dret a reclamar.
I finalment, les invasions exteriors. En aquest intent de buscar responsables fora també s'ha utilitzat molt el fantasma de la "intervenció" i la necessitat d'evitar-la. Rajoy diu que fa el que fa per evitar la intervenció de Brussel·les i Mas diu que ho fa per evitar que Catalunya sigui intervinguda per Madrid. És cert que els catalans no tenim sobirania econòmica sense coordinació amb el govern espanyol, ni Espanya la té sense passar per Brussel·les. Però la obligació de coordinar polítiques governamentals quan es comparteix un mercat i una moneda és evident, i no té res a veure amb una invasió o una intervenció. Explicacions en aquest sentit tenen un component d'excusa només apta per a ingenus. I contemplar les picabaralles continuades en què es passen la culpa els uns als altres, al marge que cada un tingui una part de raó, desmoralitza molt.
En definitiva, dono suport a bona part de les mesures dures que ha pres el govern de Mas perquè crec que eren necessàries (encara que altres hagin estat mal plantejades), i fins i tot a algunes de les del govern de Rajoy. Però em sap molt greu i m'entristeix la utilització d'excuses de tan poca consistència. M'havia pensat que ja érem tots prou grans...
