La ciutat d’ivori

“Bella ciutat d’ivori feta de marbre i or: tes cúpules s’irisen en la blavor que mor”. Cap a 1908-1909 el poeta olotí Guerau de Liost -nom de ploma de Jaume Bofill i Mates- començava un projecte literari d’idealització de la capital noucentista, després del que havia completat amb La muntanya d’ametistes, la visió poètica del seu estimat Montseny. Un projecte que veuria la llum el 1918. La Barcelona d’aquell moment, però, ja no era una ciutat ideal. De fet, ho havia començat a deixar de ser -si és que mai ho havia estat- l’estiu calent de 1909, quan la indignació per l’embarcament de reservistes cap al carnatge del Marroc va omplir de flames i barricades els seus carrers. I d’una repressió que va fer que Joan Maragall escrivís La ciutat del perdó.

En paral·lel, Jaume Bofill i Mates s’anava guanyant un lloc en la política de la ciutat real. Militant destacat de la Lliga Regionalista, fidel al mestratge de Prat de la Riba, excel·lent orador, àvid periodista, regidor de l’Ajuntament de Barcelona -on va defensar apassionadament la llengua catalana-, conseller i vicepresident de la Mancomunitat, crític amb la política de Cambó a Madrid, fundador d’Acció Catalana, Bofill va resseguir una intensa carrera política fins a la seva mort, l’any 1933. Entretant, La ciutat d’ivori romania com el projecte poètic del que havia pogut ser l’ideal d’una ciutat noucentista sense conflicte, sense violència, sense por.

Però la ciutat de Barcelona comptava des de feia segles els moments de glòria al costat dels moments de trasbals. Des de 1714 la Ciutadella era el símbol de l’opressió de la ciutat després de l’ocupació militar. Després d’anys de bullangues, incendis i bombardejos, el 1888, als terrenys de l’antiga Ciutadella, s’hi organitzava l’Exposició Universal que havia de convertir el poble gran que era Barcelona en una gran ciutat oberta al món, en una metròpoli mediterrània, que creixia per l’Eixample i s’annexionava els pobles de la rodalia. El progrés de la ciutat anava aparellat amb la conflictivitat social: l’intent de magnicidi del general Martínez Campos, per part de Paulí Pallàs; la bomba del Liceu de Santiago Salvador; el paorós atemptat contra la processó de Corpus al carrer Canvis Nous i les detencions indiscriminades de Montjuïc, que posarien la por al cos a tota una generació de joves intel·lectuals, amb Pere Coromines al capdavant. I les bombes -entre les quals hi havia les del confident i traficant del terror Joan Rull-, que sembrarien el pànic a la ciutat al tombant de segle, quan s’alçaven els edificis modernistes i la nova generació noucentista començava a agafar la ploma. Unes bombes misterioses que farien venir a Barcelona Mr. Arrow, comissari de Scotland Yard, cridat per la Diputació que presidia Prat i des de la qual es posaven les bases de l’obra futura de la Mancomunitat de Catalunya.

I just l’any de publicació de La ciutat d’ivori, al final de la Gran Guerra, que, gràcies a la neutralitat, havia enriquit Barcelona i havia internacionalitzat el cosmopolita Paral·lel, començaven els anys de “quan mataven pels carrers”. Les tensions socials derivades de la crisi, les notícies que arribaven de Rússia, l’avarícia dels nous rics i les derivades locals del conflicte internacional donaven el tret de sortida al pistolerisme, amb enfrontaments entre els pistolers del Sindicat Únic i els sicaris del Sindicat Lliure a sou de la patronal, els assassinats polítics, la llei de fugues i la llegenda sinistra de Martínez Anido. Després dels anys elèctrics de la República i la Catalunya autònoma, la Guerra Civil tornaria a sembrar el terror a Barcelona: els assassinats de la rereguarda, la mort que queia del cel en els bombardejos aeris, els morts al front, la gana, i, amb l’entrada de les tropes franquistes, els empresonaments, l’exili, les execucions a Montjuïc i al Camp de la Bota...

Avui, quan acabem de celebrar els 25 anys dels Jocs Olímpics, que van situar Barcelona com una de les primeres ciutats turístiques del món, el cop terrible d’uns terroristes que, volent arribar al paradís pretenen portar l’infern a la Terra, ens ha colpit. Teníem el record mortífer d’Hipercor, però, tot i que en cada atac del terrorisme islamista a París, Londres o Niça se’ns encongia el cor pensant que podria passar a la nostra ciutat, no volíem pensar que ens tocaria a nosaltres. Per sempre més recordarem aquell 17 d’agost de 2017 en què la nostra Rambla va ser profanada per la mort. Una mateixa mort que, no ho oblidem, es va emportar un jove vilafranquí i que es va estendre a Cambrils.

Guerau de Liost confessava al poema Rambla avall que era “pelegrí de tos carrers i places” i es preguntava al Romanç primicier de la Ciutat de Barcelona : “Què diríem de la Rambla, que no sigui ja esbombat, tan famosa com París o Montserrat, un passeig que té casernes i floristes i mercats i capelles i teatres, que tothom hi va pausat?”, abans de cloure, adreçant-se a la ciutat: “D’una bella revolada cal que t’hagis redreçat. Catalunya, rica i plena és tota ella al teu costat i et sosté les mans, que empunyen, gamfarons de llibertat”. No se m’acut res millor per dir a la ciutat.