Responsabilitat compartida, plats bruts

M’explica un col·lega enginyer que l’ha fitxat un nou client per fer-se càrrec d’una responsabilitat per a la qual no troben un treballador fix. Ell és autònom i sol treballar per projectes, però accepta l’encàrrec temporalment, mentre a l’empresa resolen la situació. “I com és la feina?”, li pregunto. Es veu que el que fa és interessant i enriquidor, però l’empresa, una multinacional amb milers de treballadors, té algun problema. Ho necessiten tot per ahir, però després les entregues queden en alguna carpeta sense que les miri ningú. La planificació és escassa, les responsabilitats poc clares, el sistema d’informació deficient i els treballadors es passen les patates calentes els uns als altres, sense que ningú acabi de fer-se càrrec dels problemes que arrosseguen des de fa temps.

No l’alliçono perquè ja som grandets, però ho sabem tots dos que quan una empresa treballa amb una cultura organitzacional deficient, això té mala solució per als individus que hi treballen. I no canvia d’un dia per l’altre.

Ens trobem uns mesos després i li pregunto pel client caòtic. Alguna millora? El meu col·lega sospira i es mostra angoixat. No, amb el client no va gens bé. Les demandes de feina són desproporcionades, sovint cal repetir tasques a causa d’una delegació mal feta i l’experiència està resultant esgotadora. Quan ja estic a punt per fer-li el discurs sobre cuidar-se d’un mateix, em deixa anar la més grossa: s’ha assabentat que la persona que abans ocupava aquella mateixa posició va marxar precipitadament a causa de l’esgotament nerviós.

Ara sí que pateixo seriosament pel meu col·lega. Sovint experimentem la sensació difusa que el que passa a la feina et toca la vida, ho vulguem o no. En ambients on la sobrecàrrega és extrema i el grup de treball no funciona bé, aquesta sensació es transforma de sobte en una consciència palpable i real. Cal aixecar murs, perquè l’impacte per a l’individu del sistema on es troba inserit és d’una potència devastadora.

La realització professional aporta una gran dosi de significat a la vida de les persones. No és igual per a tothom, però a tots ens pesa quan aquest pilar ens balla. Sospito que això, més que una circumstància perversa del sistema capitalista, és una part essencial de la natura humana. ¿Podríem prescindir del tot d’aquesta necessitat de sentir-se útil, validat i apreciat per allò que es fa? D’aquest fet n’hauria de ser conscient qualsevol organització o institució que pretengui apropiar-se d’un terç del temps de vida dels individus que la conformen. Aquí no hi valen excuses. Que l’objectiu d’una empresa sigui fer diners no vol dir que no comparteixi la responsabilitat de tenir cura de la gent, i aquí hi incloc no només les cures materials, de temps i flexibilitat, sinó d’altres com l’agraïment per la feina feta, el respecte per les idees i maneres de fer, la coherència i el sentit comú en les exigències a què l’organització sotmet l’individu.

A vegades no ens adonem que aquesta responsabilitat és compartida, tan compartida que no l’hauríem de demanar només a les institucions públiques, com és costum, sinó a qualsevol sistema social que tingui el poder d’afectar les nostres vides. Per què tendim a pensar que la responsabilitat del benestar dels ciutadans recau exclusivament en l’estat? Exigir-ho tot a un únic ens fa que oblidem que la responsabilitat del benestar comú és cosa de tots.

De fet, és tan difusa i compartida aquesta responsabilitat que acaba assemblant-se als plats bruts d’un pis d’estudiants. Sabem que tard o d’hora algú haurà de fer-se’n càrrec, però mentre ens posem d’acord, els plats s’acumulen. ¿I si ens posem a fer feina? Podríem començar per exigir alguna cosa més a les organitzacions on pertanyem i, si bé el mercat laboral avui en dia no permet gaires exigències, sí que és positiu fer saber a l’empresa que no et conformaràs amb un equip que no et respecti la feina. Podríem també exigir-nos a nosaltres mateixos tractar amb respecte i tendresa els companys, també els que no suportem o aquells que no fan el que esperem d’ells. No sabem mai què significa per a l’altre aquella mirada de desaprovació.

Mirem de fer tot això principalment per nosaltres mateixos. Quan no ens cuidem de la comunitat que ens envolta, tot se’n va pel pedregar i els objectius que ens il·luminaven s’allunyen en la foscor. Per exemple, els objectius de l’empresa que va contractar el meu col·lega. M’explica que ha decidit plegar perquè la qüestió comença a afectar-li els nervis i la salut. “Així ja han trobat qui farà la feina?”, li pregunto. No han trobat a ningú, de manera que es queden de nou amb el cul a l’aire.