La incògnita del Brexit

“El missatge que ens dona el comerç mundial és seriós. Anem en la direcció equivocada. El creixement, la creació d’ocupació i la recuperació no avancen com ho haurien de fer. Demano als membres de l’organització [l’Organització Mundial del Comerç, OMC] que reconeguin la gravetat del moment que aquest informe assenyala. Hem de desescalar la situació...” El director de l’OMC, Roberto Azevêdo, considera excessives les traves i els impediments que es posen ara al lliure comerç. Des del 2015 el comerç mundial no creix en relació al PIB com creixia. Christine Lagarde, presidenta del Fons Monetari Internacional (FMI), ha manifestat que els països desenvolupats s’han d’acostumar a un baix creixement. Aquesta serà la tònica futura?

La crítica a la UE que hi veu un nombre excessiu de regulacions, i que considera que aquestes regulacions impedeixen el desenvolupament econòmic, el lliure mercat, la competitivitat i en definitiva el creixement, és una opinió estesa en els entorns econòmics del Regne Unit i encara més entre els impulsors de la sortida de la UE. El Brexit planteja alliberar el Regne Unit d’aquestes traves i permetre-li un creixement econòmic que, segons la seva visió dels fets, ara és impossible.

El missatge és convertir el Regne Unit en el Singapur europeu. Singapur a l’Àsia, i el Regne Unit a Europa, tenen capacitat d’interaccionar, des de la llibertat i la desregulació i amb una economia basada en els serveis econòmics i financers, amb el gran mercat que els és accessible i proper: la Xina, l’Índia, Indonèsia, etc. en el cas de Singapur, i el Mercat Comú europeu en el cas del Regne Unit. Es tracta de ser àgil i aprofitar les lentituds del gran per reaccionar en un entorn econòmic mundial progressivament més inestable i canviant. La imatge és atractiva, però no respon necessàriament a la realitat dels fets. Les diferències de mida i d’entorn són notables entre el Regne Unit i Singapur, encara que després de l’època Thatcher el Regne Unit sigui l’estat més desregulat de la UE.

La política dels defensors del Brexit es basa en quatre pilars diferenciats però connectats.

El pilar de la unilateralitat. Engloba el que el Regne Unit pot fer per si mateix. Eliminar les regulacions en els serveis digitals, eliminar el sistema de tarifes i quotes del mercat agrari de la UE, reduir les proves i assajos previs a la comercialització de productes de la indústria farmacèutica i química, controlar la immigració i regular-la en funció de les necessitats del seu mercat de treball...

El pilar de la bilateralitat. El Regne Unit pot optar entre tres grans alternatives d’associació amb la UE. La primera, el model European Economic Area (EEA): es mantenen els drets i obligacions en el mercat únic, però se surt de la unió duanera. És un model similar al noruec. La segona, basada en la Free Trade Association (FTA): el Regne Unit deixa el mercat únic i la unió duanera, però hi té un accés similar al que hi té ara el Canadà. La tercera, basada en l’OMC, és a dir, sense cap relació especial amb la UE.

El pilar de la pluralitat. S’engloben aquí les relacions del Regne Unit amb el mercat del Pacífic (CAPP), el de l’Amèrica del Nord (NAFTA), etc. Els partidaris del Brexit pretenen que hi haurà més llibertat de negociació en aquests mercats fora de la UE que dins. Potser sí, però el resultat no serà necessàriament més favorable.

El pilar de la multilateralitat, és a dir, la política comercial dins de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) com una nació independent i lliure.

És curiosa l’evolució dels missatges que el govern britànic ha anat donant sobre la negociació amb la UE. L’any passat, en el discurs de Lancaster House, la primera ministra May va parlar d’una associació estreta amb la UE amb accés al mercat únic. El març d’aquest any, en el discurs de Mansion House, va parlar de regulacions diferents a la UE i al Regne Unit, però per aconseguir objectius similars. L’estiu passat el white paper del govern s’alliberava de qualsevol relació especial amb la UE.

Semblaria que el progressiu distanciament amb la UE porta el Regne Unit a plantejar una posició més independent, en línia amb el que volen els decidits partidaris del Brexit, recolzats en les raons apuntades relatives al lliure comerç.

Es preveu que en tots els casos el Brexit tindrà com a efecte una reducció del creixement del PIB del Regne Unit. D’acord amb els tres models plantejats, la pèrdua en 15 anys seria de l’1,6% en el cas del model noruec i del 4,8% i del 7,7% en els casos dels models FTA i OMC.

S’argumenta que les previsions són negatives en tots tres casos perquè es produeix una pèrdua inicial de generació de riquesa per la limitació d’accés al Mercat Comú, però que els efectes positius de la desregulació i la llibertat de comerç que es produiran més tard com a conseqüència de la sortida són ara difícilment quantificables.

Des d’una valoració econòmica quantitativa, el resultat del Brexit no és positiu, però els partidaris d’abandonar la UE consideren que el resultat global sí que seria positiu. Ho consideren, això sí, basant-se en efectes intangibles i difícils d’avaluar. Ningú prendria la decisió sobre aquesta base, però en política les emocions i els intangibles sempre són més importants que les dades...

No sembla que el Brexit suposi un avantatge econòmic per al Regne Unit. La fuga de talent que patirà, les dificultats per compartir la política de recerca amb la UE i el trasllat del centre financer, la City, al continent semblen fets prou negatius per compensar els efectes positius que segons els neoliberals tindrà la desregulació de l’economia britànica a llarg termini. Les decisions s’han de prendre ara, i si acaben revelant-se negatives l’alternativa tampoc serà fàcil d’avaluar perquè el temps haurà passat i tornar enrere serà impossible. El trist consol és que ningú podrà demostrar si la decisió a llarg termini va ser encertada o no. Dit això, el que sí que es pot afirmar és que prendre decisions basades en raons intangibles i inverificables no és econòmicament justificable.