En un article recent, el col·laborador de l’ARA Xavier Roig es demana per a què serveix el turisme a Catalunya, i per a qui. En altres paraules, es pregunta: a qui beneficia el turisme? Roig, seguint les idees expressades abans per Miquel Puig, argumenta contra la utilitat del turisme per al conjunt de l’economia catalana i conclou que es tracta d’una fórmula negativa per al creixement econòmic. Tan segur es mostra de la seva conclusió que no s’està de cridar a un debat sobre el tema. Davant d’un repte tan explícit, em decideixo a respondre.
El motiu de la resposta és molt senzill: cal deixar clar que tots dos -Puig i Roig- estan absolutament equivocats perquè la seva crítica al fenomen turístic està infundada i mal documentada; el fet és, però, que aquesta visió comença a arrelar en l’opinió pública -com es veu sovint a les cartes al director de diversos diaris- i pot acabar fent molt mal a la nostra existència com a poble.
Lluny de resultar negatiu, el turisme és la clau principal del creixement i del benestar des de fa prop de seixanta-cinc anys. Hi ha moltes maneres de demostrar l’extraordinària contribució del turisme estranger a l’expansió de l’economia catalana, però em limitaré a remarcar la seva funció decisiva pel que fa a la capacitat de finançament internacional; és a dir, vull posar en relleu com ha estat -i segueix sent- l’única fórmula disponible per vèncer la restricció exterior al creixement, el gran obstacle a la creació de riquesa a Catalunya.
Ja tindrem temps d’afegir altres arguments de gran potència; de moment, n’hi ha prou limitant-se al més important: el turisme és, des de fa temps i cada vegada amb més intensitat, el motor fonamental de l’economia catalana.
D’entrada, cal assenyalar que l’economia catalana -com l’espanyola- pateix una greu carència de primeres matèries, especialment d’energia, tant de carbó com, sobretot, d’hidrocarburs -petroli i gas natural-. Això significa que ha de reservar cada any un enorme volum de recursos per importar de l’estranger tot el que necessita. Es tracta d’una immensa factura energètica que cal satisfer en dòlars.
A més, pateix un segon gran dèficit en l’àmbit tecnològic, ja que la tecnologia incorporada -béns d’equipament i maquinària- i desincorporada -patents- que empra per produir béns i serveis procedeix en una altíssima proporció de l’exterior i, en canvi, n’exporta molt poca de pròpia. El dèficit permanent de la balança tecnològica és, doncs, una segona causa d’immensos pagaments nets a l’exterior.
El dèficit energètic i el dèficit tecnològic donen forma a un gran desequilibri a la balança per compte corrent de Catalunya amb la resta del món. Aquesta és una característica permanent de l’economia catalana. És també una situació impossible de corregir a curt i mitjà termini. L’única cosa que es podria mirar de fer és limitar i reduir gradualment aquests dèficits. Però la realitat crua i nua no és pas aquesta. La dependència energètica i tecnològica de l’economia catalana no ha deixat de créixer l’últim mig segle, llevat de l’esfondrament de les importacions que han provocat de manera puntual i transitòria els grans col·lapses de la nostra economia, com ara el del 1992-1995 o el del 2007-2014.
Solament les exportacions de béns i serveis a la resta d’Espanya contribueixen una mica a cobrir aquests dos grans dèficits -energètic i tecnològic- i alleugereixen una mica la posició deutora de la nostra economia amb la resta del món. Dins una hipotètica situació d’independència, el superàvit amb la resta d’Espanya es reduiria o bé, molt probablement, desapareixeria del tot, cosa que faria el problema encara més gran.
Malgrat tot, a part d’aquesta qüestió -que és poc rellevant-, durant els últims seixanta-cinc anys la solució per satisfer els enormes pagaments exteriors a què ens obliguen la misèria energètica i l’enorme retard tecnològic ha estat sempre l’entrada de recursos pel turisme internacional. Gràcies a aquest recurs, el problema de la feble posició de l’economia ha quedat resolt de manera molt favorable. No ens enganyem: sense les immenses entrades derivades del turisme des dels anys 50 seríem -i serem en el futur- molt més pobres.
En un terreny macroeconòmic, el dilema no ofereix cap possibilitat de dubte. La pregunta de Roig -a qui beneficia el turisme?- té una resposta òbvia: a l’economia catalana en conjunt i al comú dels ciutadans residents a Catalunya sense excepció.
