El trencaclosques Barcelona

La victòria d’Ada Colau ha estat el titular d’aquestes eleccions municipals. Barcelona, la capital del país, té una importància institucional i simbòlica que absorbeix bona part de tot el que hagi pogut significar l’equilibri de forces sorgit del 24-M. En termes socials, l’esquerra ha tornat a recuperar les regnes polítiques de la capital, encara que amb una versió post-Transició nascuda a l’escalf de les mobilitzacions del 15-M. L’afinat president del Cercle d’Economia, Antón Costas, ha definit aquest resultat com a revolució democràtica. “No tenim sentiment d’alarma -ha confessat-, sinó d’il·lusió pel que és nou”. Espero que aquesta sigui l’actitud dels poders econòmics del país. En termes nacionals, Barcelona en Comú (BC) no s’adscriu a l’àrea unionista ni tampoc a la independentista. Com la futura alcaldessa no es cansa de repetir, dins les seves files hi conviuen totes les sensibilitats, que comparteixen, alhora, una posició inequívoca a favor d’un referèndum. I si alguna cosa ens diu la seva victòria és que aquesta pantalla encara està per passar, almenys per a àmplies capes populars que li han atorgat la seva confiança i que són del tot necessàries, ara per ara, en el flanc sobiranista. Seria absurd, en termes nacionals, que l’esquerra sobiranista girés l’esquena a Ada Colau adduint poc compromís amb el país. Al contrari! Precisament el compromís de tots plegats amb el futur de Catalunya hauria d’empènyer el sobiranisme progressista a estabilitzar un govern d’esquerres a la capital. És massa important per no fer-ho, encara que el president no s’esforci a dissimular i doni mostres massa explícites -algunes impròpies del seu càrrec- que el resultat a Barcelona se li ha entravessat. Trias ha perdut i ara no poden torpedinar l’aliança natural que la ciutat necessita per garantir-ne la governabilitat. Perquè, ¿pensem en la ciutat i en el país o pensem en el partit?

Mirem d’ampliar el focus. Barcelona és molt més que els límits administratius del seu ajuntament. La futura alcaldessa, emparant-se en una llei del govern metropolità teixida quan només es preveia l’alternança entre CiU i PSC, es convertirà, també, en presidenta de l’Àrea Metropolitana si no és que hi renuncia. Allà es trobarà amb una majoria minvada del PSC que obligarà a equilibris complexos. ¿Faran oposició ERC, la CUP i la resta de plataformes en comú? ¿No li interessa a l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts, per exemple, l’acord amb un moviment d’esquerres que està inequívocament al costat dels que defensen un referèndum per a Catalunya? ¿No és el territori natural on el sobiranisme s’ha d’expandir i li interessa tenir govern? ¿No és precisament a l’Àrea on s’ha de dibuixar el projecte de la capital del país per a aquest segle? ¿Deixarem passar aquesta oportunitat només perquè considerem que l’alcaldessa no ha abraçat l’estelada? Les estratègies del transport, l’aigua, l’urbanisme contemporani, el turisme, la reactivació econòmica i l’ocupació, les polítiques ambientals... o seran metropolitanes o no seran. Barcelona, entesa com a districte federal, és la capital que el nou estat necessita per inserir la ciutat en el món global. I és que si hi ha alguna estructura pública que mereix la qualificació d’estructura d’estat és, sens dubte, aquesta.

Insisteixo, el sobiranisme té una assignatura pendent a les grans àrees urbanes del país. Llevat de Girona, a les capitals i als grans municipis metropolitans, les victòries electorals han recaigut en forces polítiques no independentistes. El mateix resultat d’ERC-MES a Barcelona s’ha d’analitzar en aquesta clau. No es tracta de tornar a reivindicar l’enfrontament entre les dues bandes de la plaça Sant Jaume, però sí la manca d’un relat urbà de bona part del sobiranisme. Les ciutats no són només les peces d’un trencaclosques que conformen el país, són també subjectes polítics. I per això generen adhesió; fins i tot, una mena de patriotisme urbà que l’alimenta la memòria, el paisatge, l’arquitectura, l’escola, el barri... La ciutat, ho he repetit centenars de vegades en aquesta campanya, és la ròtula entre la nació i el món. A les antigues societats industrials era l’estat qui connectava el local amb el global. Als anys 60 proclamaven “pensar globalment per actuar localment”. I avui, més que mai, s’han d’invertir els termes: pensar la ciutat és la millor manera de contribuir a un món més habitable i just.

L’aire de les ciutats ens fa lliures, deia la vella dita medieval. A Barcelona, el 24 de maig va bufar-hi una ventada que més valdria que la sabéssim aprofitar. Amb generositat els que la van protagonitzar i amb audàcia l’esquerra que té ganes d’assolir per a Catalunya la plena llibertat.