Abaixar les taxes universitàries

Els increments de taxes aprovats des del 2012 (de fins al 66%) han col·locat Catalunya com el territori de l’Estat amb els preus públics dels estudis universitaris més elevats

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

La negociació dels pressupostos i la iniciativa legislativa popular que està en marxa tornen a posar sobre la taula un debat que fa temps que dura a Catalunya: el de la rebaixa de les taxes que paguen els estudiants universitaris. Els increments de taxes aprovats des del 2012 (de fins al 66%) han col·locat Catalunya com el territori de l’Estat amb els preus públics dels estudis universitaris més elevats i hi ha un ampli suport a la demanda de rebaixar-los. Ara bé, en contra de la rebaixa de taxes s’hi han plantejat també arguments seriosos que convé tenir en compte, com els que van exposar en aquestes mateixes pàgines economistes com Germà Bel o Andreu Mas-Colell.

L’argument més repetit és que la despesa en educació superior és regressiva. Qui se’n beneficia són fonamentalment les classes mitjanes i mitjanes-altes, que són les que accedeixen a la universitat. Tot i que fa la sensació que sovint s’exagera el biaix de classe de l’alumnat de les nostres universitats, és cert que les classes mitjanes i mitjanes-altes hi estan sobrerepresentades.

De fet, en cada etapa educativa no-obligatòria es va produint una creixent selecció social de l’alumnat. Per això és molt més redistributiu invertir recursos en la qualitat de l’educació obligatòria o, especialment, en universalitzar l’educació de 0 a 3 anys. Sabem que això beneficiaria especialment els nens i nenes de contextos familiars més desafavorits. Per contra, l’ensenyament universitari beneficia bàsicament els estudiants que arriben a la universitat, que tenen un perfil social molt esbiaixat.

És un argument fort que no es pot defugir. Ara bé, aquest argument té, almenys, tres problemes. El primer és que es reforça a si mateix i és, per tant, una mica circular. Si decidim no transferir tants diners a la universitat per no subvencionar els estudis a les classes mitjanes-altes i, per tant, apugem les taxes, què passarà? Doncs que això reforçarà encara més el biaix de classe dels que accedeixen a la universitat. I farà que el conjunt de la despesa universitària sigui encara més regressiva. I, per tant, per ser coherents, caldria apujar encara més les taxes. I al final, seguint aquesta lògica, només quedarien a la universitat els estudiants amb més recursos.

No és tan evident que apujar les taxes per se faci més redistributiu el sistema. Dependrà, lògicament, de què es faci amb els diners que s’alliberen. Però plantejar la decisió, com es fa sovint, com una tria entre invertir en educació infantil i primària o educació superior és un fals dilema. De fet, el pressupost total que es dedica a educació no és fix, sinó que pot augmentar a costa d’altres partides del pressupost públic, o d’increments impositius. Per tant, tret que pensem que la partida dedicada a universitats és la menys redistributiva de totes les partides que hi ha al pressupost -cosa difícil d’argumentar-, hi ha moltes maneres d’augmentar la inversió en educació superior i abaixar les taxes sense fer el sistema menys redistributiu.

D’altra banda, sembla raonable obrir una mica més el focus per valorar l’impacte social de subvencionar l’educació superior. L’accés d’estudiants d’orígens socioeconòmics cada cop més diversos a les nostres aules afavoreix la mobilitat social intergeneracional, i tindrà conseqüències positives sobre l’estructura de desigualtats de la societat catalana. Per això, un sistema amb les mínimes barreres d’entrada pot ser positiu per reduir les desigualtats fins i tot si això implica subvencionar els estudis a famílies relativament benestants.

Hi ha, esclar, l’alternativa de modular els preus en funció de la renda familiar. És el que plantegen les beques equitat que estan actualment en marxa. És una opció raonable però planteja problemes prou coneguts de moltes polítiques que es basen en la comprovació de renda. Més enllà dels costos de gestió que li suposa a l’administració, els obstacles burocràtics i els problemes d’informació fan que molts potencials beneficiaris no accedeixin als ajuts. A més, sabem que al nostre país entre els receptors de beques hi estan sobrerepresentats els fills i filles d’autònoms i petits empresaris per sobre dels treballadors assalariats, que no tenen mecanismes d’evasió o elusió fiscal.

Però, per sobre de tot, la incertesa inherent al sistema (se sol·licita l’ajut a posteriori, condicionat a disponibilitat pressupostària) fa que per a moltes famílies no sigui un mecanisme eficaç per eliminar les barreres d’entrada en el moment de decidir l’accés. I, a més, condiciona la beca a la renda familiar i no a la de l’estudiant. En aquest sentit, reduir o suprimir les taxes és un senyal molt més clar i intel·ligible d’accessibilitat si el que volem és afavorir que s’incorporin al sistema estudiants de perfils socioeconòmics més diversos encara.

En tot cas, és cert que centrar el debat del dret a l’estudi universitari només en les taxes és insuficient i possiblement desenfocat. Perquè les taxes representen una fracció relativament petita del cost que té estudiar a la universitat. Les despeses de transport, allotjament i manutenció són molt més grans. I, en molts casos, també és molt important el cost d’oportunitat de no estar treballant a jornada completa.

A més, les raons per les quals els joves de classes treballadores accedeixen menys a la universitat comencen molt abans. Ja des de l’educació primària els resultats acadèmics estan fortament condicionats pel nivell socioeconòmic de les famílies. I també sabem que la importància que donen les famílies a l’educació postobligatòria està molt condicionada pel nivell educatiu i la classe social de pares i mares. Per això, a banda d’abaixar les taxes, caldrien propostes més ambicioses i integrals per afavorir l’accés a la universitat de més i més estudiants de classes treballadores. Una política de dret a l’estudi que tingués en compte totes les barreres d’entrada que condicionen l’accés als estudis universitaris tant pel que fa al cost global dels estudis com al que passa abans, en tots els estadis previs del recorregut educatiu.