Què hauria passat

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Pedro Sánchez va reaccionar a la sentència tirant més llenya al foc. Amb un discurs propi d’un general que, satisfet, pensa que ha derrotat l’adversari. Descartava els indults, apostava pel compliment íntegre de les condemnes i es felicitava per un procés judicial que considerava exemplar. Cap paraula d’empatia o que demostrés una mínima consciència o sensibilitat cap als condemnats ni, sobretot, cap a la part de la societat catalana que s’ha sentit profundament ferida per la sentència.

Fa temps que el PSOE ha decidit tancar els ulls a la realitat de Catalunya i s’ha reclòs en un relat de fantasia segons el qual no hi ha cap problema entre Catalunya i Espanya, sinó només un problema de convivència dins de Catalunya. Fa un any alguns intel·lectuals de l’òrbita del govern espanyol ens plantejaven en privat, en una trobada a Florència, la implicació més cínica d’aquest relat: no farien res. Pensaven que no calia fer res perquè l’independentisme havia tocat sostre. Si ni tan sols en els moments de màxima tensió de 2017 havia superat el 50%, sense suports internacionals, allò no era una amenaça seriosa per a l’Estat. Per tant, l’Estat no havia de donar cap resposta política, sinó només contenir el moviment i castigar-lo amb els instruments de l’estat de dret (policia, tribunals, presó). I esperar que s’anés desgastant i desinflant per l’acció combinada de la repressió, l’esgotament, la manca d’horitzons, les divisions internes i la polarització interna de la societat catalana.

Aquesta és la cosmovisió que guia l’actuació irresponsable del govern espanyol tots aquests mesos. Això, i el càlcul constant d’un electoralisme de curta volada, que és l’únic que sap fer Pedro Sánchez. Va arribar al poder de manera oportunista amb una majoria, la de la moció de censura, que mai no ha volgut. Va mirar d’aprofitar-se’n per ocupar el poder sense fer res substancialment diferent del que feia Rajoy i segueix embarcat en la partida d’escacs infinita en la qual han convertit la política.

L’amplitud i la intensitat de la resposta ciutadana a la sentència, que va molt més enllà dels aldarulls nocturns, els hauria de fer reaccionar. Però no ho faran, perquè són presoners del seu relat. Es limiten a seguir insistint que l’independentisme es desinfla, minimitzant l’abast de la resposta i amenaçant amb el Codi Penal tothom, violents o no.

Aquesta setmana, en què han passat tantes coses que no les podem digerir totes, han ordenat el tancament de la web del Tsunami Democràtic i han anunciat una investigació per terrorisme contra un col·lectiu que sempre ha apostat per mobilitzacions pacífiques. És un pas més en la deriva il·liberal de la democràcia espanyola, que ja fa temps que ha decidit pagar aquest cost per tal de contenir l’independentisme sense haver d’afrontar políticament les demandes que planteja el moviment.

La irresponsabilitat i la frivolitat de Pedro Sánchez són, però, només el darrer episodi de la manca absoluta de resposta política per part de l’Estat. Acumulem ja molts anys des de la sentència del TC contra l’Estatut de 2010, i fins ara no hi ha hagut més que un tancament absolut. Per això avui és necessari, si es vol entendre on som, demanar-se què hauria passat si la resposta de l’Estat hagués sigut una altra.

Què hauria passat si el govern espanyol, ahir, en lloc de no agafar el telèfon al president de la Generalitat i enviar el ministre de l’Interior a esperonar la repressió i amenaçar amb més presó, hagués fet un gir i hagués començat a parlar? Què estaria passant al carrer sense els abusos i les agressions policials que tothom ha vist aquests dies? Què hauria passat si la resposta política de Pedro Sánchez a la sentència no hagués estat un nou intent d’humiliació i una exhibició de mà dura i prepotència?

Què hauria passat si el Tribunal Suprem espanyol, en lloc d’acarnissar-se aplicant el dret penal de l’enemic, s’hagués limitat a no jutjar, absoldre o condemnar per desobediència els acusats? Què hauria passat si Pedro Sánchez, després del 28-A, hagués optat per reeditar la majoria de la moció de censura que el va portar al govern i reprendre el diàleg? Què hauria passat si, després de la manifestació de la Plaza Colón de Madrid, el PSOE no hagués fet marxa enrere i no s’hagués aixecat de la taula?

Què hauria passat si el govern del PP no hagués decidit delegar la gestió del 2017 a la Fiscalia i l’Audiència Nacional? Què hauria passat si tots aquests anys els mitjans de comunicació espanyols s’haguessin esforçat per oferir un retrat complex i mínimament rigorós del que estava passant a Catalunya, en lloc de construir una caricatura deformada, farcida de mentides i tenyida de catalanofòbia? Què hauria passat si Rajoy no hagués enviat milers de policies nacionals i guàrdies civils a atonyinar la població civil que defensava pacíficament el seu dret a la participació política el primer d’octubre de 2017? Com hauria estat aquesta setmana si no s’hagués empresonat Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per mirar de canalitzar i calmar la concentració del 20 de setembre amb cordons de voluntaris, megàfons i mediació amb mossos i guàrdies civils?

Què hauria passat si quan el Parlament de Catalunya va demanar la transferència de competències per poder organitzar un referèndum, en lloc d’un cop de porta, hi hagués hagut algun intent de diàleg i negociació entre governs? Què hauria passat si el 2012, quan Artur Mas va anar a Madrid a mirar de negociar un pacte fiscal, s’hagués mirat de buscar una fórmula per corregir el que l’intent de l’Estatut no va poder corregir? Què hauria passat si el Tribunal Constitucional no hagués passat per sobre dels aspectes nuclears d’un text pactat i aprovat en referèndum? Què hauria passat si el PP no hagués organitzat una campanya anticatalana que va culminar amb la presentació del recurs al TC per invalidar el que democràticament no havien aconseguit aturar?