02/11/2019

‘Sit and talk’

4 min

És ja una evidència palmària que el PSOE no vol cap mena de diàleg polític amb el sobiranisme català. Ni amb les institucions del país -president, Govern i Parlament-, ni amb els grups parlamentaris sobiranistes al Congrés de Diputats, ni amb les organitzacions civils. Amb ningú. L’única excepció, aquesta sí, és el pacte de la Diputació de Barcelona, que el PSC ha fet més en clau pecuniària que no política. S’imposa la necessitat de mantenir estructura i quadres, en estricta lògica de subsistència de la maquinària del partit.

Ara com ara no hi ha, per tant, cap marge per al diàleg. Pedro Sánchez fins i tot se’n vanta, fent befa de les trucades repetides del president de la Generalitat. I els seus ministres es dediquen a prometre mà dura i més Codi Penal. Hi ha qui pensa que tot plegat forma part de l’escenificació preelectoral, i que després de les eleccions tornarem a veure el Pedro Sánchez que assegurava que volia diàleg i buscar solucions. Qui sap. Els canvis constants de discurs i la inconsistència són una característica definitòria del personatge, que va passar de representar l’ala més dretana del PSOE a encapçalar una reacció esquerranosa i antiestablishment per tornar, poc temps després, a escorar-se cap al centre.

Però hi ha raons, malauradament, per pensar que el replegament del PSOE cap a posicions dures en la qüestió territorial és estructural i no estrictament conjuntural. La mostra més clara és, precisament, aquesta repetició electoral. El PSOE va entendre, arran de la manifestació de la Plaza Colón, que els gestos mínims necessaris per mantenir la fràgil coalició de la moció de censura eren excessius per a bona part de l’opinió pública (i publicada) espanyola. I que tindrien costos electorals que no volia assumir. Per això no ha volgut reeditar aquella majoria, i ha rebutjat la coalició amb Podem.

Quines són les causes de fons? Diria que hi ha dos factors fonamentals. Primer, cal entendre que avui els partits (tots) estan permanentment en campanya. Vivim temps de repetició i avançament freqüent d’eleccions als diversos nivells. En els darrers 5 anys haurem celebrat a Catalunya 8 eleccions. A més, els partits miren sempre de reüll el que passa en altres arenes, i per tant les consideracions electorals estan permanentment sobre la taula. Més i tot que anys enrere. I això també té implicacions sobre el tipus de perfils que prosperen en la política actual. Són personatges més adaptats i més hàbils per a la lògica tàctica de campanya que no pas per a la del govern o dels plantejaments estratègics de fons. Passa en pràcticament tots els partits.

En segon lloc, sembla que s’ha imposat una lògica electoral que premia les posicions més dures respecte a Catalunya i castiga qualsevol mostra d’obertura. No sempre ha sigut així, i, de fet, les escasses dades d’opinió pública espanyola mostraven, per exemple, un suport ciutadà a un referèndum pactat molt més gran del que hom podria esperar veient les posicions de partits, mitjans i líders d’opinió. Però ara hi ha dos factors que possiblement han contribuït a reforçar aquest esquema d’incentius electorals a Espanya. D’una banda, la divisió interna de la dreta espanyola, que ha portat Ciutadans, el PP i Vox a una espiral de radicalització nacionalista que ha desplaçat molt cap a la dreta el centre polític en la dimensió territorial. I, d’una altra banda, hi ha un clima mediàtic madrileny molt escorat cap a la dreta i el sensacionalisme, que s’ha quedat pràcticament sense contrapesos ara que Prisa i La Sexta s’han alineat sense gaires matisos amb les posicions més dures.

Tot plegat configura un escenari amb poc marge per buscar solucions en el curt termini. No sembla que sigui honest vendre altres escenaris ni seguir alimentant falses expectatives. El PSOE no vol dialogar. Potser la lògica històrica d’aquest conflicte polític entrarà en una fase de cronificació. O potser no: sempre poden haver-hi factors exògens que trenquin l’equilibri de manera inesperada en una direcció o l’altra. Però en tot cas, l’independentisme faria bé de preparar-se i mirar d’adaptar la seva estratègia a aquesta hipòtesi de durada llarga del bloqueig actual.

En tot cas, el pessimisme de la raó necessita sempre equilibrar-se amb l’optimisme de la voluntat. I per això és important, com hem vist en tants conflictes arreu del món, que hi hagi sempre apostes -públiques o discretes, modestes o ambicioses- per seguir buscant solucions, fins i tot quan sembla que no n’hi hagi cap. Perquè no se sap mai quin fil de tots els que estirem pot acabar esdevenint el desllorigador.

I, en tot cas, el que no és raonable és entrar en una lògica de retrets pels intents de buscar solucions quan no donen resultats immediats. Aquests dies, per exemple, hi ha sectors de l’independentisme que critiquen els intents de diàleg, l’aposta de la moció de censura i els intents per reeditar aquella majoria d’aquest estiu. Diuen que és una estratègia fracassada, i que, a més, el fracàs es podia anticipar fàcilment.

Sempre és més fàcil anticipar les coses quan ja han passat. Però, més enllà d’això, crec que aquestes crítiques ignoren dues coses bàsiques. La primera és que caldran moltes provatures i intents de tota mena per trobar una eixida política a l’atzucac actual. La segona, i fonamental, és que mantenir la mà estesa i l’aposta constant pel diàleg reforça la posició de l’independentisme davant l’opinió pública pròpia i internacional, fins i tot quan aquest diàleg no va endavant i l’altra part ni tan sols et respon al telèfon.

stats