¿Serà ERC el nou partit hegemònic?

PolitòlegLa principal novetat de les eleccions de diumenge passat a Catalunya és la victòria d’ERC. És un fet inèdit, i val la pena analitzar-lo per esbrinar què ens diu sobre les tendències de fons en l’electorat català.

Cal dir que aquesta victòria es produeix en un moment, encara, de molta fluïdesa i canvi en el sistema de partits català. Per tant, és difícil donar res per consolidat: estem en un període d’alta volatilitat i les coses poden seguir canviant. De fet, la foto de les europees podria ser diferent: previsiblement la participació serà més baixa, i les motivacions dels votants, unes altres.

De tota manera, a mesura que la crisi econòmica i el moment àlgid del Procés, el 2017, van quedant enrere, es pot pensar que les tendències van prefigurant el paisatge que quedarà després de la tempesta. Això, esclar, si no arriba una nova tempesta política o econòmica.

Però el fet és que els resultats són força contundents. Esquerra no només guanya per primera vegada unes eleccions generals, sinó que ho fa en un context d’alta mobilització. Aquesta vegada, de fet, ERC ha superat per primera vegada la xifra del milió de vots. Des del 2012 només Ciutadans ho havia aconseguit, el 21 de desembre del 2017 (si exceptuem JxSí).

Ara bé, la pregunta rellevant és si això prefigura una nova hegemonia electoral a Catalunya. És difícil de dir. D’entrada, el PSC ha quedat molt a prop d’Esquerra, i per tant aquesta no és una victòria en solitari, com la del PSOE a nivell estatal. Però, en tot cas, si ens mirem les dades amb una mica de detall, hi ha almenys dos elements per pensar que hi ha un corrent electoral de fons que va cap a ERC.

El primer és que Esquerra és l’únic partit competitiu en tots els tipus d’eleccions. Cap altre partit sembla tenir possibilitats raonables de guanyar en totes les eleccions que venen: generals, europees, municipals i al Parlament. Això, òbviament, no vol dir que ERC les hagi de guanyar totes (seria sorprenent), però en totes hi té possibilitats. Els seus competidors tendeixen a especialitzar-se en eleccions concretes, com Cs i JxCat al Parlament o el PSC a les generals. Però tots ells queden molt lluny d’ERC en altres tipus d’eleccions. Aquesta consistència de resultats, si es confirma, seria un símptoma de consolidació electoral important.

Distribució territorial

El segon element és la distribució territorial del vot. ERC és la formació amb una implantació territorial més homogènia. Ha guanyat a totes les vegueries tret de la metropolitana, on, tanmateix, queda a molt poca distància del PSC. ERC dobla el PSC a tot arreu tret de l’àmbit metropolità. I també dobla (o més) JxC a Tarragona, les Terres de l’Ebre i l’àmbit metropolità. Aquest és un patró que s’observava ja a les últimes eleccions al Parlament però que ara s’ha reforçat: ERC és l’únic partit competitiu a tot el país.

Tot això -el volum de vot, la consistència entre eleccions i l’homogeneïtat territorial- són símptomes d’una incipient hegemonia electoral. Una hegemonia que, en tot cas, no seria mai tan sòlida com les que havien tingut CiU o el PSC durant els anys 80 i 90, perquè estem en un escenari molt més fragmentat.

Però també hi ha incògnites importants en el futur. Primer, perquè els seus principals dirigents estan a la presó o a l’exili. I els seus grans actius electorals (Junqueras, Romeva) probablement no podran seguir concorrent a eleccions. Segon, perquè l’aposta per una solució dialogada pot topar (de nou) amb el mur de l’Estat i tenir un recorregut més curt del que alguns anticipen ara. I tercer, perquè l’acció del Govern actual arrossega alguns llasts -com la imatge del president i l’absència de majoria parlamentària o de pressupostos- que poden afectar ERC. De la manera com resolguin aquestes tres incògnites -l’alternativa per si fracassa la via del diàleg, la renovació de lideratges i la gestió i imatge del Govern- en dependrà la consolidació o no de la nova hegemonia.