El fracàs d’Arrimadas
La radicalització no ha servit a la dreta espanyola per arribar al govern. I, per tant, es pot dir que, de moment, és una estratègia fracassada. I ha fracassat, entre altres coses, perquè ha arrossegat tot aquest bloc polític al llindar de la marginalitat política al País Basc i a Catalunya.
El cas del PP i de Vox no és sorprenent. El de Ciutadans és més interessant. Va ser la primera força política a les darreres eleccions al Parlament, amb un 25% del vot. I, per tant, és, a priori, una força política competitiva a Catalunya. Tot i que en cap cas podia aspirar a repetir aquells resultats en unes eleccions generals, l’11% del vot que ha recollit Inés Arrimadas en aquesta ocasió queda clarament per sota del resultat obtingut per Cs al conjunt de l’Estat.
Ciutadans ha quedat estancat en aquest 11% que ja va obtenir el 2016. Ni l’aposta per posar el seu màxim actiu al capdavant de la llista, ni la decadència del PP han ajudat Ciutadans a créixer electoralment a les eleccions generals. Això és especialment remarcable atès que a la campanya hi ha tingut una gran centralitat el tema polític preferit de Ciutadans: la qüestió nacional.
Tot i que encara no tenim totes les dades per poder radiografiar amb detall aquest fracàs, sí que podem dir-ne algunes coses. En primer lloc, la davallada general -que, cal insistir, es dona en un context d’esfondrament del PP i d’irrupció modesta de Vox- apunta que l’estratègia de la tensió que ha anat desplegant Ciutadans del 2017 ençà no ha acabat de fer forat entre els sectors no independentistes del país.
I això que és una estratègia acuradament dissenyada, i executada amb insistència i precisió, amb la complicitat constant i incondicional d’alguns grans mitjans de comunicació, sobretot televisions. El guió inclou un recurs constant a l’insult, el menyspreu de l’adversari, la provocació i la sobreactuació victimista. Així, hem anat patint les passejades per llocs sensibles (com els pobles d’algunes de les persones represaliades), les sortides de to constants al Parlament o l’abús de termes estridents, des dels xiringuitos del Procés a coses més serioses com l’acusació constant de racisme, supremacisme, colpisme o totalitarisme. Tot pensat per generar tensió i polarització, esperant treure’n rendiment electoral. En això, de vegades han comptat -cal dir-ho- amb la valuosa complicitat (suposem que involuntària) d’alguns segments especialment maldestres de l’independentisme del pit i collons.
Al remat, això ha ajudat a posicionar Ciutadans en l’arena espanyola. I ara Rivera té esperances d’encapçalar en poc temps la dreta espanyola. Però ha sigut molt menys rendible electoralment a Catalunya. El PSOE de Pedro Sánchez ha resultat més creïble i atractiu per a la majoria dels votants no independentistes.
Però resulta més interessant mirar la geografia política del fracàs d’Arrimadas. Si ens fixem en la ciutat de Barcelona, que per la seva diversitat interna funciona sovint com una mena de Catalunya en miniatura electoral, hi podem veure alguns patrons interessants. El desembre del 2017 Ciutadans va obtenir els seus millors resultats al barri de Pedralbes (41,1%), però a poca distància hi havia Torre Baró (39,9%) o Ciutat Meridiana (38,9%), entre d’altres. Tenia, per tant, un èxit semblant a les zones de renda més alta i més baixa de la ciutat, i uns resultats molt més modestos a les zones intermèdies. La mitjana a la ciutat va ser del 23,9%. Aquest perfil bipolar ara no s’ha mantingut. Arrimadas ha perdut la meitat del suport a Pedralbes o les Tres Torres (19%) però s’ha enfonsat a Torre Baró o Ciutat Meridiana fins al 7,5% i 8,7%, respectivament.
Com ja havia passat abans, quan el vot s’estructura més entorn a l’eix esquerra-dreta, la capacitat de Ciutadans de construir aliances interclassistes s’esvaeix. Ni tota l’escalada de tensió d’aquest any i mig ha aconseguit capgirar aquesta tendència. És, irònicament, justament el contrari del que li ha passat a Esquerra Republicana, que sí que ha sigut capaç de consolidar la seva base electoral del 21-D i ha mantingut o millorat posicions a tot arreu. Tot i que és probable que les properes eleccions al Parlament (quan siguin) li vagin millor a Ciutadans que aquestes generals, no sembla que el corrent de fons acompanyi la seva estratègia de la tensió.
Però ells no sembla que estiguin gaire interessats a corregir el rumb. Primer, perquè possiblement ja no saben fer altra cosa. I segon, perquè tenen esperances -possiblement infundades, però ja ho veurem- de fer el sorpasso al PP i liderar la dreta espanyola.
