On són els independentistes circumstancials?

A començaments del 2013, per encàrrec d’una entitat del país, vam fer un estudi sobre les actituds de la ciutadania catalana respecte a la independència. En aquell moment, després de l’eclosió del nou independentisme la tardor del 2012, les enquestes registraven una mena de moviment sísmic a la societat catalana. Tot plegat s’estava realineant amb rapidesa i l’entitat debatia quin havia de ser el seu paper en el nou context que s’estava gestant. En aquell estudi vam esbudellar les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) per obtenir una imatge més precisa del que estava passant, fixant-nos sobretot en les respostes espontànies a una pregunta oberta que feia el CEO sobre les raons que expressaven els enquestats per votar a favor, en contra o abstenir-se en un hipotètic referèndum d’autodeterminació.

A partir d’aquella anàlisi vam treure algunes conclusions importants. La primera era que el creixement de l’independentisme era real i molt significatiu, però no tan acusat com dibuixaven llavors alguns titulars excessivament optimistes. L’equilibri de forces entre partidaris i contraris a la independència, que es feia evident si s’analitzaven amb cura les dades, no permetia assegurar que s’hagués conformat una majoria independentista clara. A més, el perfil actitudinal i sociològic dels que es declaraven abstencionistes ens feia pensar que, en realitat, eren majoritàriament contraris a la independència. També vam veure que entre els contraris a la independència hi predominaven (en una proporció de tres a u) raons de tipus identitari i emocional, cosa que suggeria dificultats serioses per compartir-hi el projecte. I que el gruix d’indecisos que es mostraven susceptibles, en aquell moment, de bascular cap a l’independentisme era ja reduït però potencialment important.

Però potser una de les conclusions més rellevants que vam treure era que els partidaris de la independència es dividien a parts aproximadament iguals entre els més convençuts –que donaven raons estructurals per defensar la independència, i que anomenàvem ‘grup 1’– i els que llavors identificàvem com a independentistes circumstancials o instrumentals, per als quals el gir independentista semblava més aviat fruit d’un cert emprenyament conjuntural. A aquests els anomenàvem ‘grup 2’.

Sis anys després, moltes d’aquelles conclusions segueixen sent vàlides: l’equilibri de forces, el caràcter majoritàriament identitari i emocional del rebuig social a la independència, o el marge –existent però estret– de creixement independentista. L’independentisme en aquests anys ha aconseguit fites importants i ha anat avançant electoralment en terrenys que tradicionalment li resultaven aliens. Però també ha topat amb el seu particular sostre, i potser no sempre l’ha sabut descodificar de manera adequada.

Ara bé, un canvi fonamental que sí que s’ha produït és que aquell equilibri que hi havia el 2012 i el 2013 entre independentistes estructurals i circumstancials ja no existeix. El tancament absolut de l’Estat a qualsevol negociació –sobre l’autogovern, el pacte fiscal o l’autodeterminació– no ha provocat, de moment, el gran decantament d’una majoria inapel·lable cap a l’opció independentista amb què en algun moment s’havia especulat. Però sí que ha aconseguit compactar tot l’independentisme, i convertir els independentistes sobrevinguts o circumstancials en independentistes estructurals. Avui molts antics votants de formacions autonomistes o federalistes, com deia Raül Romeva al Suprem, ‘estan’ independentistes. Però aquest ‘estar’ independentistes s’ha anat solidificant i avui molts dels que el 2013 identificàvem com del ‘grup 2’ són els principals protagonistes de l’independentisme. L’Estat va renunciar molt aviat a repescar aquell segment de nous independentistes. I a mesura que ha anat passant el temps, els ha anat empenyent cap a l’independentisme estructural. I possiblement és per això que en tot aquest procés independentista el protagonisme no ha sigut de les reivindicacions tradicionals, lingüístiques i culturals del nacionalisme català sinó més aviat d’un nou independentisme estrictament polític. Aquest és un dels elements que l’espanyolisme no aconsegueix entendre, perquè es mira el fenomen independentista amb esquemes vells.

Si la manca de resposta de l’Estat entre el 2010 i el 2017 havia anat empenyent els independentistes sobrevinguts cap a l’independentisme estructural, diria que la repressió desfermada des de la tardor del 2017 ha acabat d’obrir una rasa insalvable entre aquest important segment de la població catalana i un Estat que difícilment tornaran a sentir com a propi. Les detencions i escorcolls del 20 de setembre, el desembarcament dels 'piolins' i els cops de porra de l’1 d’Octubre, el discurs balcànic del rei el 3 d’Octubre, el 155, la presó i aquest judici esperpèntic en què es jutja també alguns d’aquests independentistes sobrevinguts suposen elements de ruptura emocional profunda d’uns llaços que difícilment es refaran. Potser van aturar el sotrac la tardor del 2017, però, a canvi, han cronificat el problema. L’independentisme, mentrestant, també ha comés els seus errors. Però, en tot cas, per a l’Estat, aquesta aposta per la mà dura no serà debades. Perquè una part molt significativa de la societat catalana hi ha trencat, i de manera irreparable.