La polarització

El president de la Generalitat recomanava aquests dies una entrevista a un activista nord-americà d’inspiració catòlica (Paul Engler), autor d’un llibre sobre resistència civil que ha traduït recentment al català l’editorial Saldonar. Acostumats com estem a tempestes en gots d’aigua, ara també hi ha hagut molt de rebombori. El motiu en aquest cas és que el titular de l’entrevista recomanava als catalans més sacrifici i més polarització per guanyar.

D’entrada, cal dir que sorprèn que hagin posat el crit al cel precisament els representants de Ciutadans, un partit que ha fet de la polarització de la societat i del càstig (penal) a l’independentisme els eixos principals de la seva actuació política. Però la seva manera de fer política necessita petites polèmiques constants per poder sobreactuar i crear un clima de tensió i de nervis. I per això, quan no hi ha polèmiques a la vista, se’n van d’excursió pel país a buscar-les. I si ni així en troben, se les inventen o les creen. Perquè no poden viure sense això.

Però més enllà de la sobrereacció de Ciutadans, diria que el que plantejava l’entrevista sí que mereix una certa reflexió. Hi ha un sector de l’independentisme que ha corregut a celebrar la idea que el que convé a la societat catalana és més polarització, extremar les posicions d’uns i altres per despullar el nucli essencial del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Això, segons aquestes tesis, és el que permetria un creixement més gran de l’independentisme. És una tesi que s’ha anat escampant des de fa un temps, segons la qual l’independentisme creix més quan ha tibat més la corda (l’octubre del 2017) i, en canvi, quan aposta per una estratègia que busca el diàleg i el pacte, s’empetiteix.

Crec que aquesta tesi té, almenys, dos problemes. El primer és que cal concretar una mica més a què ens referim quan parlem de tibar la corda. Només cal conèixer una mica la societat catalana per entendre que tibar la corda en termes democràtics, de defensa del dret a decidir i en contra de la resposta repressiva de l’Estat té un suport social molt més gran que tibar la corda en termes de secessió unilateral. Per això la diferència entre el que va passar al carrer l’1 i el 3 d’octubre del 2017 i el que no va passar el 27 d’octubre. Obviar la diferència fonamental entre aquestes dues maneres de tibar la corda i confondre les majories que hi ha per una resolució democràtica i no autoritària amb les majories per la ruptura unilateral és un error de conseqüències nefastes.

L’altre problema amb aquesta tesi és que no acaba d’encaixar amb les preferències que han revelat els electors catalans a les urnes des del 2017. L’electorat ha tendit a premiar a les urnes l’estratègia que apostava més explícitament pel pacte i la negociació, i ha fet minoritària l’estratègia que els rebutja. I això és especialment cert en les zones de Catalunya en què l’independentisme ha estat tradicionalment més feble.

Dit això, en contra del que suggeria l’activista nord-americà, crec que hi ha arguments molt forts per repensar-se la idea que l’independentisme ha de polaritzar la societat catalana. D’entrada, el fet que sigui precisament l’espanyolisme qui més aposta per l’estratègia de polaritzar la societat ens hauria de fer sospitar que potser no és la millor estratègia per a l’independentisme.

Però, més enllà d’això, potser cal recordar una obvietat: tibar la corda per polaritzar les posicions pot ser una estratègia guanyadora només si la correlació de forces que resulta d’aquest procés de polarització et fa guanyador. Perquè, si no, el que fa és aprofundir la derrota. D’altra banda, la polarització té potencialment uns costos socials molt grans. I això és especialment rellevant si guanyessis: no és el mateix gestionar una victòria en un context de diàleg, acord, consens i transacció que gestionar-la en un context de polarització.

A més, cal tenir en compte que malgrat que l’independentisme ha fet una aposta per ubicar el debat en el terreny estrictament polític i de futur, la dimensió identitària és present en aquest conflicte polític. I en els conflictes en què hi ha aquesta dimensió identitària, la polarització té potencialment uns costos socials encara més elevats. D’aquí l’estratègia d’inspiració aznariana de la ulsterització i la fractura social a Catalunya. Perquè diria que saben que possiblement arribarà el moment en què l’independentisme serà majoritari. Però saben també que la construcció d’una república amb una societat molt polaritzada seria inviable.