LITERATURA
Misc 27/10/2019

La història d’una dona que “no pot ni vol ser domesticada”

Lluís-Anton Baulenas publica la novel·la ‘Els camins de la Rut’

i
Jordi Nopca
3 min
Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), a l’hotel Hesperia Presidente de Barcelona.

BarcelonaSi es ressegueix l’última dècada creativa de Lluís-Anton Baulenas, la versatilitat i ambició de l’autor barceloní l’han portat per la Catalunya revolucionària que conspirava per liquidar el dictador Miguel Primo de Rivera ( El nas de Mussolini, 2008), per la mirada al Raval d’abans de l’última crisi econòmica ( Quan arribi el pirata i se m’emporti, 2013) i per l’observació simultània de Barcelona durant els Jocs Olímpics i la Guerra dels Balcans ( Amics per sempre, 2017). Ara proposa als lectors que s’enfilin a la grua de la Rut i l’acompanyin per un viatge fragmentari per la seva vida, alliberada i honesta. “Tenia ganes de parlar d’algú que fos fruit de la meva generació -comenta l’escriptor mentre, a pocs metres, centenars d’estudiants es manifesten a la Diagonal-. He fet que la Rut nasqués el 1958, igual que jo. Tots dos teníem 17 anys quan Franco va morir. El que va venir després ja ho vam viure amb plena consciència”.

Els camins de la Rut (Proa) és la història d’una dona “que no vol ni pot ser domesticada”. Amb el teló de fons de les Jornades Llibertàries, la trobada anarquista del Parc Güell i la Marxa de la Llibertat, la Rut decideix que es guanyarà la vida de forma itinerant. “Primer vaig pensar que la faria viure en una barca, i més endavant em va semblar que podia ser camionera -comenta-. Però si conduïa un camió m’obligava a tenir unes relacions amb el món diferents que si portava una grua”.

La Rut, finalment, va arreu amb “la seva closca de cargol”, que li serveix de casa però també és el mitjà gràcies al qual es guanya la vida. La grua recull vehicles avariats. I, com que va per lliure, la Rut es pot prendre la feina al seu ritme, igual que les relacions amb els homes. “Encara que té diverses parelles al llarg de la novel·la, no la considero promíscua -diu-. Quan va morir Franco es van multiplicar les opcions vitals: Barcelona va ser una ciutat molt àcrata, vam passar pel hippisme, l’anarquisme i l’esperit llibertari. La Rut ve d’un món tradicional, però, tot i que hi trenqui, aspira a una monogàmia continuada”. Passa el mateix amb les experiències amb les drogues: “Ho prova gairebé tot, però amb moderació. La Rut té una mentalitat molt catalana. Fem coses revolucionàries però mai anem fins al final”.

Fugir de la crònica

En Fede, el cap de mecànics del taller on treballa la Rut, li permetrà aconseguir la grua que la jove anhela. En Peter, un danès que es guanya la vida ferrant cavalls, la portarà fins al fill, en Miquel, un dels personatges més enigmàtics de la novel·la. Abans d’això, però, la Rut descobreix The Rocky Horror Show al Romea i el punk i la contracultura del Saló Diana. “De jove, la descoberta del Saló Diana em va flipar -recorda-. Es va reconvertir un cinema en un espai de creació absolutament lliure que podria haver existit a Londres o a Berlín. Però el vam tenir aquí”. Encara que la segona meitat dels 70 va ser “una època trasbalsadora políticament”, Baulenas només toca els aspectes que “tenen a veure amb els personatges”. “No m’agrada fer cròniques de l’època, per això passo per aquells anys sense parlar del Canet Rock i tants altres esdeveniments -explica-. Quan escric una novel·la no vull explicar coses que els lectors podrien trobar als llibres d’història. En aquest sentit intento imitar els autors que m’agraden”. Baulenas cita Richard Ford. “Sempre narra la història concreta dels seus individus -diu-. Encara que tinguin l’assassí de Milwaukee esmorzant al costat, si allò no té a veure amb l’acció no te’n parlarà”.

La fascinació de Baulenas pel món dels firaires -present en una de les seves novel·les més celebrades, La felicitat (2001)- també apareix a Els camins de la Rut. “M’estimo aquest món per l’extrema feblesa que hi ha i per la necessitat d’amor que hi trobem -assegura-. Als anys 70 ja era un món que s’estava extingint, però encara existia”. La Rut hi arriba a través del gegant i “monstruós” Gunther, però en sortirà de seguida. “Ja fa 32 anys que vaig publicar el meu primer llibre, Qui al cel escup -diu l’autor-. Des de llavors em considero artesà i treballo els llibres amb la calma que cal. A vegades parteixo del personatge, d’altres de la situació. Sempre em proposo reptes diferents per no adormir els lectors”. En aquest cas, l’estructura cronològicament discontínua és un encert. També el detallisme inspirat d’algunes escenes. I, sobretot, el personatge matisat, contradictori i a estones ombrívol de la Rut, una de les millors creacions de l’autor.

stats