L’ amor que no és mort

Els fets esfereïdors que van tenir lloc diumenge a la ciutat d’Orlando posen de manifest un seguit de valors, avui inestables. Es tracta d’una manifestació d’odi, sense precedents pel nombre de víctimes, en la història de les persones homosexuals. Certament a l’Amèrica Llatina i el Carib es registra gairebé cada dia un crim d’odi per homofòbia, la majoria són persones transsexuals, a les quals justament es dedica el Pride d’enguany a Barcelona. Un crim massiu com el d’ahir només té referents si ens remuntem a l’Holocaust nazi.

A Orlando s’ha manifestat un corrent d’intolerància que es cova en la nostra societat, fruit dels integrismes ideològics i religiosos, fruit també de la incomunicació i de l’individualisme. Si no ens coneixem, si no ens barregem, augmenten els prejudicis atàvics de tota mena. La competitivitat en què ens ha immergit l’anomenada crisi-espoli contribueix a aquesta mirada desconfiada cap a la diferència. L’afany de sobreviure en aquesta cursa per mantenir el benestar, ens fa indiferents.

Per aquestes raons, qualla en sectors minoritaris el rebuig a qui no s’aferra a alguna cosa ferma o mítica, que esdevé una taula de salvació en un espai cada cop més insegur.

Els populismes de tota mena temptem la gent a agafar-se als seus dictats com un camí que els dóna el miratge de la seguretat. La resta no compta.

Als EUA hi trobem tots aquests elements, que poden seduir persones o grups desesperats, que no entenen el que els passa. A més de les prèdiques integristes de les escissions cristianes i de l’islam radical (totes dues religions es basen en l’amor al pròxim, però interpretar-les literalment pot dur a gravíssims errors), en aquell país existeixen les webs neonazis. Són legals i difonen missatges d’odi, denuncien qui surt del model obligatori, condemnen la diferència.

Gravíssims atemptats a la pau com va ser la Guerra de l’Iraq o el vergonyós exili del poble sirià, ens agradi o no, catalitzen aquest món de la ferida injusta, de la revenja, de l’insult a les creences; i, finalment, esdevé odi contra víctimes expiatòries.

Ahir van ser gais i lesbianes, demà serà un altre col·lectiu. L’homofòbia és una cara més d’aquesta crisi de civilització.

El fonamental davant d’aquest garbuix es poder canalitzar els valors suprems de la democràcia, la laïcitat i els drets de totes les persones. La pobresa no és bona consellera i sol obrir la caixa dels trons. El benestar és també un dret, com el treball, la salut i l’educació. Generació rere generació entrem, cada vegada més de pressa, en una cursa per sobreviure que inventa mons individuals, com els terribles videojocs violents. Ja no educa ni la família, ni l’escola, la instrucció sorgeix de la desconfiança, la competitivitat, la TV i sobretot d’internet, utilitzat sense límits ni cura.

Calen grans referents socials que demostrin el contrari: la riquesa de la diversitat, l’èxit de l’esforç i la condemna de la corrupció. Però no es tracta d’obrir una via de gran gestualitat, ens correspon a cadascú una actitud de coneixement de l’altre, del desconegut o del diferent. Hem de sortir d’aquesta rutina anònima que fa de les grans urbs magatzems d’éssers desconeguts. La proximitat crea confiança, trenca prejudicis, ens enriqueix.

L’evolució del barri de Chueca a Madrid ha demostrat com és possible aquest apropament entre mons plurals i ha permès superar molts malentesos. Ha sigut precisament el moviment LGTBI el que reiteradament, amb la visibilitat de la diferència, ha contribuït a normalitzar el que abans era pecat, malaltia o delicte. Aneu al Gaixample.

Pertoca a les institucions i també a les xarxes associatives combatre una situació en què els maximalismes semblen que ho puguin arreglar tot. Es gravíssima la responsabilitat en tot el que es refereix a la fam al món, els dictadors consentits i les malalties que no s’eradiquen per manca de voluntat política. Això pesa, i molt, en el discurs integrista. Els extremistes saben manipular les queixes i busquen la complicitat dels greuges. Cal molta més justícia social.

Els valors de la laïcitat, del respecte a les religions, a les ètnies i cultures en un món global és essencial. Com diu Manuel Castells la nostra societat és glocal, i això vol dir també que la proximitat entre persones és vital. Hem de fer dels drets humans un codi de conducta.

Els gais i lesbianes víctimes ahir d’un món enfollit ens obliguen a repensar la nostra civilització, ens obliguen a pronunciar la paraula solidaritat. No deixarem d’estimar-nos. L’amor és i serà lliure.