Catalunya, la coartada per a un cop d’estat encobert

Les mentides del govern central semblen dissenyades per fomentar l'estat de xoc emocional

En només tres dies, des del matí de l'1-O fins al vespre del discurs del rei, ha caigut una gran màscara. El que ara es revela és pitjor del que molts haguessin imaginat. No és casualitat que Rajoy (o el que hi ha al seu darrere) iniciés el 2006 la recollida de signatures contra l’Estatut, que va portar a la sentència 31/2010, descrita per Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional a la Universitat de Sevilla, com a “cop d’estat que va fer el PP a través del Tribunal Constitucional” (“L’obligació de Rajoy”, ARA, 4 d’octubre). 'Cop d’estat' no és una expressió que es pugui emprar amb frivolitat. Però les polítiques que ha tingut Rajoy com a cap visible semblen específicament dissenyades per esperonar l’independentisme (que encara era minoritari quan ell va arribar al poder) fins a arribar al moment actual, en què el poder central té una coartada perfecta (amanida de mentides i cinisme i secundada per l’aplicació fora de context d'unes lleis i per l'incompliment d'altres) per fomentar el patriotisme espanyol, deixar fora de joc els seus rivals i blindar-se en el poder, i tornar de manera cada vegada més explícita cap al totalitarisme i la retallada de llibertats a tot l’Estat. La convergència de monarquia i dictadura (explícita o implícita) no és impensable, malgrat el segle XXI i les lluents façanes de la Unió Europea. (Alfons XIII ja va donar suport a Primo de Rivera.) Si anomenen 'colpistes' els votants, no és precisament perquè alguna mena de colpisme corre per la seva imaginació?

Cal aguantar la temptació de proclamar el que, legítim o no, és el que en el fons estan esperant per tal de prémer l'accelerador

A 'La doctrina del xoc' Naomi Klein analitzava l’ús deliberat de situacions alarmants (provocades o sobrevingudes) per deixar la ciutadania en estat de xoc i posar en marxa polítiques autoritàries que retallen llibertats a llarg termini. És el que va fer George Bush (l’amic d’Aznar) després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, quan va promulgar la Patriot Act, que permetia, per exemple, els sistemes d’espionatge massiu que Snowden i Assange van revelar.

Curiosament, segons Klein, la primera aplicació de la doctrina del xoc té com a data clau un altre 11 de setembre, el del 1973, amb el cop d’estat a Xile en què va morir Salvador Allende. Sabien les ments que maquinen estats col·lectius de xoc que hi ha una petita gran nació europea homenatjada per Orwell (tan lúcid que a la primera meitat del segle XX va saber preveure la tecnocràcia i la postveritat) que ja commemorava els 11 de setembre? Sigui com sigui, a aquesta petita i digníssima nació li toca afrontar el primer intent d’aplicar la doctrina del xoc en l’Europa Occidental contemporània. La violència policial semblava dissenyada per deixar-nos en estat de xoc, però malgrat el dolor va generar coratge. Això no era al guió. Les mentides que arriben dels representants del govern central i els seus aliats (justificació de l’actuació policial, insistència en una fractura social a Catalunya) i el cinisme amb què s'embolcallen (el nombre de ferits és només "el 0,037%" dels votants) semblen dissenyats per fomentar la por, la incredulitat i el no entendre res (formes de xoc emocional). I no sembla que la Unió Europea hagi de mostrar més solidaritat amb nosaltres que la que va mostrar amb Grècia, una altra petita i digníssima nació (amb estat independent).

Què fem davant d’aquesta immensa foscor? Després de la caiguda de la màscara, ja no és 'si estirem fort ella caurà', sinó 'si aguantem fort ella caurà'. "Aguantar què?", em pregunta l'amic que llegeix aquest text. Aguantar l'escomesa, resistència pacífica, no-col·laboració, perseverança a denunciar el que calgui denunciar… i aguantar la temptació de proclamar el que, legítim o no, és el que en el fons estan esperant per tal de prémer l'accelerador. I celebrar la capacitat creativa de fer referèndums enmig d'una cursa d'obstacles. Fins que no canvïi el vent, n'hi ha prou de proclamar que som i serem.

Etiquetes