Adéu, bon amic Max

Vaig conèixer en Max Cahner (acompanyat d'en Bastardas) a casa d'en Josep Benet. Devia ser l'any 1958 o 1959. D'aleshores ençà li vaig seguir la trajectòria i en molts casos vàrem col·laborar. Durant molts anys. Sempre vaig admirar la seva visió de les estructures i dels objectius bàsics que calien perquè la cultura d'un país fos forta i apta per donar consistència i projecció a la nació.

Com a conseller de Cultura del 1980 al 1984 va fer molta, moltíssima feina. Tot i això va concitar algunes crítiques a causa del seu caràcter fort i potser també perquè, al meu entendre, alguns sectors el trobaven massa noucentista. Massa poc impregnat de l'esperit més propi d'aquells anys, del 1970 al 1990.

Però des de la meva perspectiva de president, crec poder afirmar que tots els qui crèiem que Catalunya com a nació i societat necessitava una política potent d'infraestructures culturals, un visió ambiciosa, un projecte ben estructurat i una exigència de qualitat, sempre vàrem valorar molt la seva feina. Una feina fruit d'una formidable capacitat de treball i d'una visió del que ha de ser la base intel·lectual i els valors de la cultura que un país ha de tenir.

Provem d'imaginar-nos el que avui seria la cultura catalana sense les eines i les realitats que en Cahner va crear o va ajudar a crear. Des de biblioteques fins a museus, i enciclopèdies, i diccionaris, i premis, i revistes, i recerca de temes bàsics. I això des de l'àmbit de l'alta cultura fins a la més quotidiana. I des dels temes d'avui fins als de la història més antiga. Des de la cultura popular fins a l'erudició, i als textos clàssics. Un país és país en la mesura que realment pot incorporar tot allò que en ell hi ha de sentiment, de coneixement i de pensament. I en tot això va treballar en Max. Molt i molt bé. Adéu, bon amic Max.