Contra la pobresa infantil, una estratègia relacional

L’últim informe de Foessa sobre exclusió i desenvolupament social a Catalunya, presentat el 13 de març a la Jornada sobre Fractura Social organitzada conjuntament per la Universitat Ramon Llull i Càritas, va posar sobre la taula que la crisi econòmica dels últims anys està deixant moltes seqüeles en la societat catalana. Els processos d’exclusió social s’han intensificat i s’estima que 1,8 milions de catalans viuen avui en situació de pobresa. En concret, es calcula que a Catalunya hi ha 570.000 llars que ja es troben en situació d’exclusió social, de les quals 200.000 viuen una situació de necessitat severa que necessita “una atenció d’urgència”.

L’informe assenyala l’existència d’una “generació expulsada” de treballadors -la taxa de treballadors exclosos se situa en el 15%- i d’una “generació hipotecada”: el 27% dels joves desocupats estan fora del sistema educatiu i el 35% dels joves viuen en llars en situació d’exclusió.

Des d’una mirada més global, i en la mateixa línia diagnòstica, altres informes com els de l’Unicef, o el nou informe de Càritas Europa titulat Pobreza y desigualdades al alza,també certifiquen l’impacte de la crisi i revelen nivells de pobresa preocupants i privacions en els set països de la UE més durament colpejats per la crisi econòmica: Xipre, Grècia, Irlanda, Itàlia, Portugal, Romania i Espanya. Aquests últims informes descriuen una Europa injusta amb un nombre creixent de persones que lluiten contra la pobresa i l’exclusió social, on la cohesió social s’està esvaint i on la confiança de les persones envers les institucions polítiques s’està debilitant cada vegada més, i mostren clarament com, després de 6 anys de crisi econòmica, els pobres són més pobres. Una història inacabable de cronicitat en què el cercle hereditari de la pobresa fa estralls.

Per acabar de reblar el clau, i en el marc d’una societat tecnologitzada anomenada del coneixement, a aquesta fractura de caràcter socioeconòmic hi podem afegir la bretxa digital associada que es genera en incrementar-se el diferencial d’oportunitats d’accés i gestió de les tecnologies i la informació entre els grups més afavorits i els sectors més empobrits.

I, en aquest conjunt, com és sabut, el col·lectiu que presenta xifres de més vulnerabilitat són els menors de 16 anys, dels quals a Catalunya tenim dades esfereïdores: més d’un infant de cada quatre que viu al nostre país està en risc d’exclusió, i una bona part, en risc sever.

Davant d’aquesta realitat, em pregunto de quantes dades més caldrà que s’informi per posar en dubte que ni l’atenció assistencial i a batzegades del problema -malgrat ser inevitablement necessària en situacions d’emergència i gravetat- ni les actuacions descoordinades o inconnexes des de diferents àmbits, sectors o institucions -que a vegades pequen d’un cert protagonisme d’intervenció- porten a un camí de recuperació real de les oportunitats malmeses.

Tant a Europa com en realitats més pròximes, hi ha praxis socials i professionals que estan recollint èxits petits i grans a l’hora de trencar els cercles viciosos de sosteniment o agreujament de la pobresa, i per tant, de violació de drets fonamentals de la infància. Parlo de projectes d’actuació territorials que han aconseguit comprendre i atendre el problema de la pobresa infantil i el seu risc associat d’exclusió des de la seva complexitat.

De fet, bona part del fracàs que arrosseguem passa per una diagnosi excessivament simplificada d’aquesta situació. L’atenció a la precarietat dels ingressos, que han minvat a partir de les polítiques d’austeritat extremes, sens dubte és important, però no és suficient si es vol atendre la multiproblemàtica annexa a la pobresa. Aquesta problemàtica només es pot atendre des d’una pluralitat de polítiques o amb programes específics de marcat caràcter intersectorial, en clau de xarxes interinstitucionals, col·laboració público-privada i de transversalització coresponsable.

El que pot permetre’ns veure el futur d’una altra manera, doncs, són els programes sostinguts des de la mirada dels drets dels infants -i no només des dels dèficits que pateixen-, de promoció de les diferents dimensions del seu desenvolupament integral i, molt especialment, els que se centren en el suport socioeducatiu del seu entorn familiar, escolar i educatiu no formal. I aquesta mirada només es pot desplegar des del reconeixement mutu de les institucions implicades, treballant en xarxa, territorialment, i integrant dimensions crítiques com salut, educació i dimensió social.

Estic convençut que només aquesta mirada “relacional” de tots els agents que poden aportar qualitat i quantitat d’accions de suport en aquests àmbits ens portarà a reduir la fractura social que creix encara avui dia rere dia.

Estem davant d’un repte col·lectiu de caràcter urgent, inajornable i extraordinari: la construcció compromesa i coresponsable d’un estat “relacional” per a una nova societat del benestar que garanteixi i respecti els drets de la ciutadania i torni a generar oportunitats per a tothom.