CRÒNICA

La Catalunya postcatòlica

Les generacions educades en llibertat han anat reconstruint el paisatge moral i espiritual del país

A Catalunya escriure sobre la religió és complicat, ja que normalment no ens referim a l’espiritualitat, sinó al poder. Com deia José Canalejas: no hi ha un problema religiós, hi ha un problema clerical. I com havia escrit manta vegades el recentment traspassat Salvador Pàniker: només en una societat laica existeix pluralisme i marge per a l’experiència espiritual. El poder que té avui l’Església catalana no deriva de la seva audiència real entre la població, sinó dels privilegis que continua tenint a causa de l’existència d’una classe política esporuguida que tem plantejar-se seriosament la separació entre Església i estat.

Que continuïn vigents el Concordat de 1953 firmat pel ministre de Francisco Franco Martín Artajo i els acords concordataris de 1976 i 1979 és una vergonya que només s’explica per la covardia. L’Església, d’altra banda, és conscient de la seva debilitat, però només coneix una forma de tornar a ser majoritària: la imposició. L’Església catalana no vol mostrar-se de manera empàtica. Les dificultats que té es deuen a una mala anàlisi de la seva trajectòria. Potser un dels millor analistes va ser el que va ser home de confiança del bisbe Vidal i Barraquer, Carles Cardó, que ho va deixar escrit en un llibre memorable, El gran refús, editat amb 50 anys de retard. El seu testimoni fa estremir: “D’ací vingué que entre el poble, sovint entre la clerecia, el nom de catòlic signifiqués menys una confessió religiosa que un partidisme polític, i per cert un de particularment i justament antipàtic al seny cristià de la gent: el d’una extrema dreta violenta”.

Les claus històriques

Els intel·lectuals catalans en general han estat menys valents que Cardó a l’hora de judicar el paper de l’Església catalana en la Guerra Civil: “La gent començava a preguntar-se si ésser català era compatible amb ésser catòlic”. Al final resulta que Cardó -com uns anys abans ho feu Joan Maragall- sabia per què existia una sensibilitat anticlerical en el poble català: “Les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església”.

Georges Bernanos deia que “la pau comença als cementiris”. Encara no hem sentit la Conferència Episcopal demanant perdó pel seu paper durant el franquisme i reclamant que els republicans puguin enterrar amb dignitat els seus morts. Continuen defensant com a propi el Valle de los Caídos.

Existeix des de fa dos segles un potent moviment laic a Catalunya expressat en persones i organitzacions molt diverses que lluiten per la llibertat, els drets humans i el sufragi universal, el registre civil, els cementiris civils, els matrimonis civils, els drets de les dones i el feminisme, els dels treballadors, per la llibertat d’expressió, d’associació, d’impremta, de càtedra i, el més significatiu, per la llibertat religiosa. Llegiu si no el darrer llibre de Josep-Lluís Carod-Rovira: Història del protestantisme als Països Catalans, on queda palesa aquesta afirmació. La laïcitat no és antireligiosa sinó anticlerical. Per aquesta raó és normal a Catalunya trobar un protestant, maçó i republicà, per exemple. Persones com Josep Robrenyo, Ramon Xaudaró i Abdó Terrades simbolitzen l’altra Catalunya -expressió de Pere Coromines i Àngel Carmona-, la Catalunya liberal, laica, democràtica i popular.

Però també podem dir que les grans organitzacions populars de sempre han estat fortament laiques: Partit Republicà Federal Democràtic, Tres Classes de Vapor, Solidaritat Obrera, Confederació Nacional del Treball, Unió General de Treballadors, Esquerra Republicana de Catalunya o Partit Socialista Unificat de Catalunya.

Fa la sensació que, a poc a poc, les generacions educades en llibertat han anat reconstruint el paisatge moral i espiritual d’aquest país i han accelerat un procés que en si mateix era ja imparable. Per exemple, els casaments laics ja són el 85%. I si comptéssim totes les persones que decideixen anar a viure juntes, els que es casen per l’Església catòlica no arribarien al 8%.

Existeixen sectors socials als quals això els fa por, que creuen que si la societat es torna laica i més enllà agnòstica o atea, significarà entrar en un gran buit ètic. No s’adonen, com escriu Matthew Tree a La vida després de Déu, que “la millor cultura s’ha creat al marge de la religió o directament en contra d’ella”. Sorprèn la rapidesa amb què les noves generacions, sobretot els nascuts després de 1975, tornen a pensar el que pensaven les generacions anteriors a la Guerra Civil i la croada. Sembla que les ferides en la llibertat de consciència es van tancant i la gent jove s’atreveix a viure amb codis ètics derivats de la pròpia consciència. El que passa a Catalunya ara es deu, en part, al mateix fenomen. És el triomf de la llibertat.