Desobediència civil

Arran d’unes declaracions d’Oriol Junqueras sobre la necessitat de fer desobediència civil en cas que el Tribunal Constitucional prohibeixi la consulta, s’ha generat un debat sobre aquest concepte encunyat per Henry David Thoreau.

Des de temps immemorials hi ha hagut gent que s’ha plantat davant de requeriments de lleis que eren injustes. La revolució remença n’és un exemple. S’oposaven als anomenats mals usos, la part més infamant de les lleis, i van aconseguir una victòria en la Sentència de Guadalupe del 1486. També els consellers de la Generalitat deien als síndics remences que no podien anar contra les tradicions (lleis) catalanes.

Però Henry David Thoreau va ser potser el primer que va escriure que anar a la presó per una causa justa era un honor. Vegem com va anar el conflicte.

“Fa uns anys, l’estat em va emplaçar en nom de l’Església a pagar certa quantitat per al manteniment d’un capellà als sermons del qual solia assistir el meu pare però no jo. «Paga -em van dir- o et tancarem». Em vaig negar a pagar”. I va passar unes hores empresonat. Poc temps després va escriure “Sapigueu tots que jo, Henry Thoreau, no vull que se’m consideri membre de cap societat a la qual no m’hagi unit”. Les idees de Thoreau es fonamentaven en aquest concepte: “No respectaré cap tanca en la construcció de la qual no hagi participat, perquè, per exemple, si suposem que abans del meu naixement algú hagués comprat tot el planeta, ¿significaria això que hauria adquirit llavors el dret a fer-me’n fora?” En determinades circumstàncies, doncs, “el lloc apropiat per al just també és la presó”. Sembla, per tant, que Thoreau es va avançar 150 anys a les paraules de Josep Fontana quan diu que no hi ha independència sense guerra de la independència, és a dir, sense lluita, sacrifici i esforç.

És en aquest punt, doncs, que s’inicia el concepte modern de la desobediència civil. Aquestes idees, que tenen un ressò llunyà en Epicur, inspiren Lev Tolstoi, Mohandas Gandhi i Martin Luther King, el qual es considerava deixeble del mateix Thoreau. King deia que Thoreau l’havia convençut que “la no cooperació amb el mal és una obligació moral” i que va quedar “fascinat per la idea de refusar cooperar amb un sistema injust”. D’aquí en surt una dona, Rosa Parks, que va iniciar la lluita moderna pels drets civils a Alabama, als Estats Units, quan l’any 1955 es va negar a seure als seients posteriors dels autobusos -llocs reservats per als negres- i es va asseure al davant, al lloc dels blancs. Va ser arrestada i sentenciada. D’aquesta manera es va crear un mite de la llibertat.

Ara estem en un moment de cruïlla de la història i estem a punt de creuar “una frontera invisible” que consisteix a exercir el “dret a la revolució” democràtica. ¿La llibertat es pot exercir? ¿O només és una paraula per embellir els discursos?

El Tribunal Constitucional va cometre una sentència el 28 de juny de l’any 2010 a conseqüència de la qual va perdre la seva legitimitat. I per si no quedava clar, al cap de pocs dies, el 10 de juliol, una colossal manifestació l’hi va fer saber. En un país normal algú hauria esmenat l’error. No ha estat així. No s’ha fet cap proposta dirigida al ciutadà català del carrer perquè canviï d’opinió.

No deixa de ser sorprenent. Aquí, quan la gent deixa de ser catòlica se la vol recristianitzar amb l’espasa, i quan la gent deixa de sentir-se espanyola se la vol espanyolitzar a mastegots. El govern central no s’adona de la seva irresponsabilitat, però ha col·locat en el mateix grau d’il·legalitat consultar que proclamar la independència. Donen la batalla política per perduda molt abans del que aconsellaria qualsevol analista polític mínimament objectiu.

Després de la manifestació del 2010, el govern central no només no va fer res per dotar de legitimitat el Tribunal Constitucional, sinó que a més va nomenar un president, Francisco Pérez de los Cobos, del PP, i un conseller, Enrique López, que va haver de dimitir perquè anava en moto sense casc i borratxo.

Els que creiem que Catalunya és una nació pensem, per tant, que la sobirania rau en el poble català. I si volem “no deixar el món pitjor de com el vam trobar”, com deia Thoreau, el millor serà desobeir. No ens deixen cap més remei, cap més camí, cap més sortida. Sense homes i sobretot sense les idees de Thoreau encara tots seríem esclaus o remences.