Per un PSUC del segle XXI

Un altre partit?, us deveu estar preguntant. Però si n’hi ha massa! Teniu raó, de partits i/o coalicions d’esquerres n’hi ha molts: PSC, ERC, ICV, EUiA, ECP, CSQP, BComú, CUP, etc. Per cert, quin ximple s’inventa els noms dels nous partits o coalicions? Deixarem de banda el PSC, amb la seva mala salut de ferro, ERC, que viu un moment dolç, i la CUP, que necessita uns mesos per pair el poder que la situació li dóna.

La tesi que vull defensar en aquest article és que hi ha una opció política que representa una forquilla d’entre 367.000 catalans a les eleccions al Parlament i 927.000 a les eleccions al Congrés i que està per construir. A les darreres eleccions municipals hi va haver candidatures de tota mena en aquest àmbit ideològic. A Barcelona, Guanyem Barcelona va pactar amb ICV, van crear la marca Barcelona en Comú (BComú) i es van enfrontar electoralment contra la CUP. A Badalona, els mateixos es van presentar amb la CUP i sense ICV. A la resta del territori la cosa va ser caòtica; en molts casos ICV es va presentar en solitari. No és el cas de Sabadell, amb la fórmula Unitat pel Canvi, amb ICV, EUiA i amb un sector de Podem local que ha estat expulsat per Podem Catalunya. A Terrassa han optat pel model de Barcelona. Com que les campanyes són cada cop més mediàtiques i centralitzades des de Barcelona, al conjunt del territori hi va haver un desconcert impressionant. A les eleccions al Parlament la fórmula va ser diferent: un pacte entre ICV, EUiA i Podem, sense BComú. El resultat no va ser bo.

A les eleccions espanyoles, com dèiem, s’ha optat per una fórmula similar a la de Barcelona, amb l’avantatge per a ells que la CUP no s’hi va voler presentar. El resultat ha estat espectacular: quasi el doble que el millor resultat del PSUC. De fet, el mateix Xavier Domènech definia les raons de l’estratègia amb paraules d’E.P. Thompson: l’ocell pioc “per una llei molt coneguda de l’aeronàutica, sols pot elevar-se en l’aire contra un corrent de vent molt fort”. Han adoptat la tàctica del blitz ideada per Íñigo Errejón i els ha donat resultat. Ara bé, un cop feta aquesta panoràmica, tothom hauria d’acceptar que tot plegat és un desori. Antonio Gramsci deia que les idees no viuen sense organització. I una organització no pot acabar sent només uns comitès electorals creats ad hoc en cada cas. A més, el vent a voltes amaina. Els partits clàssics tenen problemes -ICV i EUiA-, però també en tenen els nous com Podem a Catalunya, Procés Constituent, la CUP i tota esquerra alternativa a qui el 15-M va superar com un tsunami. Tot això, suposo, és el que ha vist Ada Colau, i per aquesta raó proposa la creació d’un nou artefacte polític.

Tenim en la nostra història dos antecedents. El primer, que va conduir a la creació del PSUC l’any 1936 com a fusió de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE. El segon, el 4 de febrer de l’any 1936, quan es constitueix el Front d’Esquerres de Catalunya.

¿Sobre quines bases ideològiques caldria que es bastís aquest projecte de PSUC del segle XXI? En primer lloc ha de ser un partit que es fonamenti en l’ètica civil republicana. En segon lloc, que s’inspiri en el federalisme pimargallià que concep les persones i els pobles com a objecte de sobirania. En tercer lloc, que begui de la rica i variada tradició d’esquerres del país, que parteixi d’un marxisme heterodox poumista i que comparteixi la visió amb elements liberals radicals i llibertaris. En quart lloc, que begui de les contradictòries i vivificadores expressions del 15-M. En cinquè lloc, que sigui capaç d’oferir al bloc independentista una proposta de síntesi. Ha d’anar més enllà de George Lakoff i d’Ernesto Laclau, ha de tenir ideologia i ha de remetre’s, doncs, a algunes de les nostres millors tradicions.

El futur del país, el futur del procés cap a la independència que va assolir el 48%, depèn del que passi amb aquest sector de la població catalana. Qui ha barrat el pas del neolerrouxisme de C’s al cinturó industrial no han estat les propostes independentistes sinó En Comú Podem. Ho ha començat a veure tothom ara quan es crea la comissió parlamentària del procés constituent: sense CSQP la seva viabilitat estaria morta. Cal passar del 48% al 60%. El repte és urgent si, a més, aquesta esquerra vol continuar ocupant els carrers i els palaus alhora.