Independentistes i ‘comuns’

Entre ERC i els ‘comuns’ caldrà construir una estratègia que condueixi a una nova hegemonia, a la qual després cal afegir el PSC i la CUP

El 18 de gener Josep-Lluís Carod-Rovira i Xavier Domènech van decidir fer un debat en públic. S’hi va afegir Íñigo Errejón. De fet, ho vaig entendre com una excusa per plantejar la necessitat d’entesa entre dues tradicions, la independentista i la dels comuns. En podem treure algunes conclusions. Sembla bastant clar, en paraules de Xavier Domènech, que estem assistint a dos desafiaments al poder establert. Per una banda, el procés cap a la independència, i, per l’altra, les mobilitzacions dels indignats del 15-M, que ara s’han encarnat en el projecte polític de Podem a Espanya i dels comuns a Catalunya. Carod va dir que “els enemics de la independència no poden ser els de Podem, que defensen el referèndum per a Catalunya”. I tampoc es pot esperar, afegiria jo, que es creï un Frente Independentista Catalán de Vallecas.

Errejón va dir que eren dos processos independents, però va afegir: “No volem que el procés català se subordini al procés espanyol”. I aquesta reflexió original: “O anem junts o derrotaran tots dos desafiaments”. Errejón va dir que les noves legislacions especials contra Catalunya les acabaran aplicant als dissidents espanyols, és a dir, a ells. Es comença per inhabilitar un independentista i s’acaba inhabilitant la dissidència interna. S’ho veuen a venir.

Penso que és del federalisme d’on surt l’independentisme. D’on, si no?

Errejón va afirmar que és evident que hi ha camps electorals en disputa entre aquests dos sectors però que estratègicament no poden anar per separat. Crec que aquest és un dels punts més importants que afebleixen les respectives opcions polítiques. No són camps electorals en disputa, en realitat són camps complementaris. Si analitzem els resultats electorals per territoris concrets, ens adonarem de la certesa de l’afirmació. ERC i la CUP tenen dificultats per treure bons resultats a Nou Barris. La paradoxa és que explicant el mateix però en castellà no s’ha ampliat l’abast del repte independentista, i en canvi en català s’ha sumat cap al sobiranisme en espais on, si no, hauria guanyat Ciutadans.

Un dels terrenys que van quedar més febles va ser l’afirmació dels comuns que no eren independentistes -tot i que n’hi ha molts- ni potser confederals. No saben quina etiqueta posar a la seva opció, ja que fins i tot els de Ciutadans a Madrid afirmen que són federalistes. Si aixequés el cap Pi i Margall! Penso que és del federalisme d’on surt l’independentisme. D’on, si no?

Modestament, proposo un terreny de concurrència entre els independentistes i els comuns. La paraula, abans i ara, és republicanisme.

Ara la suma d’independentistes i 'comuns' donaria un 70% del poble català. Imbatible.

Que els comuns són ambigus? Pot ser. També cal convenir que l’ambigüitat és a totes bandes. Una part de l’independentisme -no em refereixo, esclar, a ERC- ha descobert el republicanisme fa tres mesos. Tothom es mou en el desconcert, com no pot ser d’una altra manera, excepte aquells dogmàtics que creuen que els temps futurs estan escrits en algun paper del passat. Ara bé, alguns papers ens poden ser punt de referència. Pi i Margall plantejava una aliança entre republicans i catalanistes. Ara la suma d’independentistes i comuns donaria un 70% del poble català. Imbatible. A més, si som una nació, per què demanar permís? ¿Però com ho fem per no repetir el 9-N? Són dubtes raonables.

Els comuns volen un procés constituent d’una República Catalana sobirana. Els independentistes, un procés constituent d’una República Catalana independent. Tampoc estan tan lluny, quan a més tots dos s’enfronten a un règim anquilosat que per posar-se al dia té com a rèmora, segons Javier Pérez Royo, ni més ni menys que la monarquia.

Entre ERC i els comuns caldrà, però, construir una estratègia comuna que condueixi a una nova hegemonia, a la qual en una segona fase cal afegir el PSC i la CUP. Tinc la sensació que ja s’ha guanyat una nova hegemonia amb valors vinculats a l’esquerra al carrer. Però aquesta hegemonia no es veu encara en l’àmbit institucional i mediàtic. Hi ha evidents inèrcies del passat. Els valors, les actituds i les propostes polítiques que vol la gent són avui molt diferents dels que hi havia abans de la crisi nacional i social. L’esquerra ho ha fet molt bé: ha conduït la protesta cap a la proposta política. Els comuns a l’hora de la veritat poden cridar primer a la participació en un sentit obert, i fins i tot per un independentisme accidentalista, que tingui com a objectiu la ruptura amb el règim del 78. Com si no?

Alguna cosa no prevista precipitarà els esdeveniments. Ja ho deia John Lennon, la vida és el que passa mentre fem altres plans. Que es preparin els independentistes i els comuns si no volen sortir derrotats per un adversari formidable mentre es disputen tres diputats, el nom dels quals ningú mai no recordarà.