Un pessebre laic?

La solució és que l’Ajuntament facilités la instal·lació en alguna plaça notable de la ciutat, com Sant Felip Neri, d’un monumental pessebre artístic o popular

JORDI SERRANO
JORDI SERRANO

Cada any en aquestes dates tenim el mateix debat a la ciutat de Barcelona. L’Ajuntament encarrega un pessebre per posar durant les festes de Nadal a la plaça Sant Jaume. I, com cada any, es genera una discussió sobre què significa. Aquest any és un pessebre que s’inspira -diuen- en el poema Ho sap tothom, i és profecia, de J.V. Foix. Hi ha una mena de globus, que potser són una metàfora d’on se situen els artistes que l’han creat.

Els governs democràtics s’adonen que fer un pessebre 'oficial' en una plaça tan central com la de Sant Jaume s’adiu molt poc amb l’esperit laic que hauria de presidir les polítiques públiques

Tot aquest embolic s’inicia quan l’Ajuntament de Barcelona, en els temps de la dictadura, posa un pessebre al bell mig de la plaça Sant Jaume: érem enmig d’un règim teocràtic i s’havia de notar. Jaume Aiguader, alcalde d’ERC l’any 1931, no l’hi hauria posat mai. Però els temps canvien i a poc a poc els governs democràtics de la ciutat s’adonen que fer un pessebre oficial en una plaça tan central de la ciutat com la de Sant Jaume s’adiu molt poc amb l’esperit laic que hauria de presidir les polítiques públiques. Més aviat són reminiscències d’una ciutat negra. Mentre la pressió per treure’l venia dels ciutadans agnòstics i ateus no se’ns va fer gaire cas. “Defenseu coses del passat”, ens deien a aquells que defensem idees de fa dos-cents anys: “llibertat, igualtat i fraternitat”. El problema és que ens ho deien uns que defensen coses de fa dos mil anys. Bé, la pressió s’accentua amb l’arribada de nous ciutadans que posen de manifest que hi ha altres religions del llibre sagrat a Barcelona. I es fa encara més palesa la necessitat de fer polítiques laiques. Però el pessebre roman.

Així doncs, el pessebre es va anar desnaturalitzant: es pretenia fer un pessebre laic! És a dir, una bajanada. Mai ha agradat als ateus i mai ha agradat als partidaris dels pessebres tradicionals. I a més és, en si mateix, una cosa sense sentit.

Diguem-ho clar: ¿què fa un ajuntament encarregant un pessebre en una Catalunya laica?

Cal dir també a tots aquells partidaris del pessebre tradicional, tan nostrat, i pel qual tanta pressió fan alguns apel·lant al catalanisme, que en realitat va arribar per primera vegada a Catalunya durant el segle XVIII, quan el rei Carles III el porta de la tradició italiana de Nàpols. És a dir, el fill de Felip V, el que va liquidar les Constitucions catalanes i va imposar el Decret de Nova Planta, és qui ens va portar el pessebre. Per tant, tan nostrat tampoc no és. I com diu Eric Hobsbawm, totes les tradicions són inventades, i més a casa nostra, on una tradició és una cosa que dura més de quinze dies.

Qui escriu aquestes ratlles ha guanyat alguns premis fent pessebres artístics de guix -ningú no és perfecte- i a més és ateu, però al meu parer cal dir ben clar que no hi pot haver un pessebre al bell mig de la plaça Sant Jaume en una ciutat que es reclami laica. Què diríem si hi hagués una majoria de regidors musulmans i s’apropiessin durant un mes de la plaça central i simbòlica de la ciutat?

La solució és que l’Ajuntament facilités la instal·lació en alguna plaça notable de la ciutat, com Sant Felip Neri, d’un monumental pessebre artístic o popular -de molsa i suro- realitzat per una agrupació de pessebristes diferent cada any. Pensem que només a la Federació Catalana de Pessebristes n’hi ha 66. És notable la de Castellar del Vallès, que, amb el lema “Pessebres en femení”, comptava l’any passat amb un diorama anomenat Nadal a Ravensbrück. La capacitat artesana d’aquesta tècnica artística arriba a ser molt notable.

Si féssim el que proposo, s’aconseguirien quatre objectius. El primer, deixar de fer el passerell, una cosa molt important per a mi però que sembla que al món cada dia és una qualitat més rara. El segon, acontentar els artesans dels pessebres. El tercer, dotar la ciutat d’una atracció més durant aquestes dates. I el quart, fer polítiques laiques durant el solstici d’hivern. Diguem-ho ben clar: no hi ha pessebres laics. Si es deixa de fer aquest nyap, que ningú no es preocupi, ningú no el trobarà a faltar. L’Ajuntament de Barcelona en aquest darrer mandat ha fet passos importants envers les polítiques laiques, per exemple, no anant a la missa de la patrona -Carles Pi i Sunyer tampoc no hi havia anat mai-. Però cal un pas més. I en aquest cas ningú no s’hi oposaria. Els governants voldrien que sempre que es pren una decisió tothom en sortís content. Aquest seria el cas.

Hi ha pessebres realitzats amb unes tècniques artesanals molt interessants que en qualsevol altre espai de la ciutat serien un punt d’atracció, com ho són la fira de Santa Llúcia o els llums de Nadal. Tots hi sortiríem guanyant. Com ens agraden els falsos debats!