Neoindependentistes

Després de reflexionar-hi molt vaig decidir anar a la cadena humana a Avinyonet del Penedès. No sóc independentista, no seré independentista. Com és que hi he anat, doncs? No estic bé del cap? Potser sí que ho estic.

Anem enrere. Vaig anar a la manifestació contra la sentència a l'Estatut del Tribunal Constitucional. Allí, a la mateixa manifestació -normalment sóc més lent de reflexos-, vaig veure clar que la via autonomista s'havia acabat. Si els federalistes catalans volíem continuar existint caldria que es definís un nou relat, un nou full de ruta. Vaig pensar que l'endemà totes les forces vives que es reclamaven pel federalisme reunirien tota la capacitat intel·lectual dels seus entorns i plantejarien un gran debat nacional sobre la nova etapa que s'obria. Davant la meva perplexitat, no ha estat així. No s'ha estat capaç de proposar una tercera via. I quina podia ser la tercera via? La proposta d'un estat català federat a Espanya, així, ras i curt. Una alerta al federalisme català, de baix a dalt. Això vol dir una proposta de trencament, de ruptura del model actual. Calia fer la proposta d'una República catalana amb una llista d'elements que es volen compartir amb l'estat espanyol. En realitat això podia suposar una mà estesa al diàleg amb els independentistes. En el context del segle XXI no hi ha gaires diferències entre un estat català federat a Espanya i un estat català federat a Europa (ara no discutim ni fronteres ni moneda, i amb prou feines exèrcit). Es podria haver proposat paral·lelament que el suport al dret a decidir anés acompanyat del compromís que hi hagués tres opcions: quedar-se igual que ara, estat català federat i independència. Això hauria obligat els partidaris de quedar-se igual a optar per la fórmula federal. Ja és tard.

No s'ha fet, ni s'ha intentat. Per què? No ho sé pas, és un d'aquests grans misteris del país. Derrota per manca de compareixença. Diversos partits i diverses generacions s'han fet l'harakiri. No me'n sento responsable. Fins aquí he arribat. Votaré sí a la independència.

Davant d'aquest panorama, què hem de fer els que creiem en la democràcia i que el poble català ha de decidir el que vol fer? Doncs donar suport amb totes les forces al procés constituent cap a la independència com a últim recurs per trencar el model actual, caduc i caspós del Regne d'Espanya. Alhora, cal que els que som d'esquerres puguem influir en la nova correlació de forces de tal manera que en el procés constituent hi hagi hegemonia de les esquerres. Veig perillosa l'actitud de molta gent d'esquerres que, com que no li agrada la realitat, decideix tancar-se i no escoltar cap ràdio, no veure la tele i no llegir cap diari. ¿La solució que se'ns proposa als federalistes és tancar-nos a casa i no sortir mai més? Sembla que sí. Increïble però cert.

Un amic, parlant d'aquestes coses, m'ha dit: "Ets un neoindependentista". Ostres, no ho sabia. Exposo aquestes reflexions autocrítiques perquè em sembla que expresso no només el que penso sinó també el que pot pensar en aquests moments entre un 25% i un 30% dels catalans. Quan esclati la contrarevolució, aquest grup pot ser el que decanti la balança.

Em permeto, doncs, fer un prec a Carme Forcadell, a Muriel Casals i a totes les plataformes que treballen de manera entusiasta pel canvi -realment és apassionant i commovedor veure com ho fan-: feu un lloc als decebuts. Volem continuar fidels a Francesc Pi i Margall, a Josep Anselm Clavé o a Narcís Roca Farreras, i per això volem contribuir també a la creació de l'esperança en uns temps per altra banda molt grisos. En un món on l'hegemonia de la dreta és tan abassegadora, no crec que es pugui rebutjar l'aportació de cap energia progressista.

Hi ha un darrer argument. Si al final tot surt malament i hi ha una gran depressió al país, que mai es pugui dir que els fills i néts dels republicans federals del XIX no van estar al costat d'aquells que ho van intentar.

William Morris, l'any 1886, va escriure: "Vaig examinar totes aquestes coses, i com els homes lluiten i perden la batalla; i la cosa per la qual havien lluitat té lloc malgrat la seva derrota, i quan arriba resulta que és diferent del que ells es proposaven, i altres homes han de lluitar per allò que ells es proposaven sota un altre nom".

Arriba el futur, i no sabem què ens depararà, però la gent d'esquerres -i de fet tothom- ha d'entendre que no pot esperar que la història l'escriguin els altres i que així s'arribi a bon port. El futur és un país estrany, però hi volem ser.