Per una nova hegemonia d’esquerres

Hi ha molta gent d’esquerres que aquests dies està desconcertada. Els darrers mesos han sorgit Procés Constituent, Guanyem Barcelona (i altres candidatures similars a les grans ciutats catalanes) i Podem. Una part de militants d’esquerres veuen tot aquest moviment amb preocupació. Jo, en canvi, ho veig com una gran esperança.

En primer lloc, perquè alguna cosa es deu haver fet bé. M’explicaré. Després de set anys de crisi econòmica i quan la situació esdevé angoixosa per a molta gent, la resposta no és el Front Nacional de Marine Le Pen de França, l’Alba Daurada de Grècia ni una crescuda Plataforma per Catalunya. En segon lloc, aquestes alternatives que han sorgit a Catalunya són inequívocament d’esquerres i en part responen a un relleu generacional que és molt desitjable. Tant de temps esperant que hi hagués una reacció i quan hi és molta gent hi veu pegues. Crec que és evident que la història no es desenvolupa segons uns criteris prefixats, sempre ens sorprèn. “Mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement”, escrivia Walter Benjamin. Cert i alhora esperançador.

La gent que oposa Podem al procés sobiranista s’equivoca greument per dues raons. La primera, perquè els dos fenòmens són la resposta de la ciutadania al segrest de la democràcia i l’amenaça a l’estat del benestar. La segona, perquè si de debò es vol anar cap a un procés constituent es necessitarà en un moment o altre un Pacte de Sant Sebastià. I per fer-ho és molt millor Pablo Iglesias que José María Aznar. ¿O és que tothom s’ha tornat boig? Podem recull el sentiment de la gent treballadora que se sent abandonada i que, en gran part, no va anar a votar el 9-N. Què es prefereix, que votin Rosa Díez?

Hi ha una gran oportunitat de refundar una part de l’esquerra, la que se situa entre ERC i la CUP. Si se suma ICV, EUiA, Podem i Guanyem Barcelona i Procés Constituent (amb el suport de CCOO), en podria sortir una nova esquerra catalana que podria aspirar a aconseguir més de 25 diputats al Parlament i oferir lleialment a ERC -que suporta una brutal i immerescuda escomesa de CiU- una alternativa de govern, o almenys la possibilitat alternativa de polítiques econòmiques al govern de la Generalitat. I quines poden ser aquestes polítiques alternatives? D’una banda, les que Alex Salmond ha proposat amb tant èxit al Partit Nacional Escocès (SNP), on ha agafat la bandera del laborisme abandonada per les polítiques de la Tercera Via d’Anthony Giddens: Tony Blair, François Hollande, Gerhard Schröder, Matteo Renzi o Iorgos Papandreu estan a punt de fer desaparèixer els partits de la Internacional Socialista als respectius països. I, de l’altra, les que han proposat Vicenç Navarro i Juan Torres com a fonament del programa econòmic de Podem. De fet, són una mateixa cosa: socialdemocràcia sueca -o laborista- en estat pur.

Existeix un perill, i és que es deixi passar el moment i tot plegat acabi com un mal suflé. La pregunta que ens hauríem de fer és: ¿volem una federació catalana de Podem? ¿O volem alguna cosa més singular? Crec que hi ha, almenys, dues possibilitats. D’una banda, la que va conduir al PSC (PSC-PSOE) que va sortir del congrés del 15 i 16 de juliol de 1978. Aquell congrés aplegava sis o set grups diferents, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, més la Federació Catalana del PSOE. De l’altra, la que va conduir a la creació del PSUC l’any 1936 com a fusió de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE. Ens trobem en una cruïlla, i la fórmula d’un partit sobirà com el PSUC, crec, és més convenient.

Estem davant d’una nova generació de polítics: Gemma Ubasart, Iñigo Errejón, Jaume Asens, Gerardo Pisarello, Ada Colau, Xavier Domènech, Marc Bertomeu, etc. Tenen a les seves mans construir un espai d’esquerres nou a Catalunya, però cal que siguin capaços de recollir el fil de la història d’aquells que els han precedit. Tenim una llarga, heroica i potent tradició d’esquerres que no es pot obviar. Cal, però, que deixin enrere el tacticisme i el patriotisme de partit de la vella política i il·lusionin amb un projecte d’una Catalunya més lliure i més justa. Tenen a les seves mans la responsabilitat d’una part del futur de l’esquerra i del país. Hi ha pressa, pot ser que el futur es jugui en les properes setmanes. Estaran a l’altura?