D’eines i oficis
Si a un pintor se li proporcionen totes les peces que calen per muntar un rellotge, resulta lògic que no sàpiga per on començar. Un infant de dos anys que arreplegui un ganivet pot provocar un dany incalculable. És tan obvi indicar que hi ha activitats que requereixen una formació prèvia i objectes potencialment nocius si no se n’observa l’ús original com desconcertant constatar que, avui, milers d’individus que tenen un coneixement nul dels codis que regeixen la tasca de comunicar en públic disposen lliurement d’unes eines per produir continguts que, fins fa uns anys, eren només a l’abast i sota control de professionals.
A principis de segle, la difusió d’un vídeo domèstic amb un fet noticiable encara passava el filtre d’un mitjà que l’havia de processar segons la deontologia del gremi, i els enviaments de caigudes, nens amb habilitats impròpies i bromes de mal gust anaven a espais específics enquadrats en el gènere humorístic. Ara, qualsevol propietari d’un smartphone smartphoneés productor i emissor de contingut low cost, vist que qualsevol es pot descarregar de franc aplicacions i programes per editar imatges i que els llocs web on es presenten les trameses també són gratuïts. Per més que els vídeos s’agrupin en canals o temes, els espais dels mitjans tradicionals, les agències de notícies o les organitzacions d’àmbits diversos conviuen amb adolescents que intoxiquen indigents, suposats humoristes que incomoden vianants i gent que s’enregistra protagonitzant accions absurdes. Ocorre igual al Twitter, on sota el text d’un diari, un club esportiu o una ONG, amb un objectiu informatiu, es pot llegir un anònim que menysté, insulta o amenaça greument i impunement algú: tot en un mateix sac, mal garbellat.
Sense tenir coneixements profunds de psicologia, és senzill deduir que els vídeos exhibicionistes i els tuits sorollosos responen al desig de qui els publica d’obtenir un reconeixement i una notorietat que creu no tenir en els seus àmbits vitals quotidians. En el món digital, una de les consignes més esteses és no alimentar el trol, però els mateixos mitjans tradicionals l’han acabat afartant, regalant-li visibilitat en espais pretesament informatius. El periodisme esportiu s’ha autolesionat amb especial contundència: la reacció a l’actitud dels clubs de bunqueritzar-se, ignorant fins i tot els consells del director de comunicació nomenat per la mateixa entitat, ha estat reproduir el que els esportistes i els seus community managers aboquen a les xarxes socials i el xivarri que generen. Piqué presumeix, a través de Periscope i de Twitter, de tenir la paella pel mànec. Mentrestant, els mèdia legitimen el clic i el contingut amateur i l’arriben a equiparar al professional, menystenint els seus treballadors, els únics que saben de debò de què va l’ofici.
