Tothom té alguna cosa de Sergi Roberto

Sergi Roberto es passarà l’estiu, felices núpcies al marge, veient el Mundial per televisió perquè el seleccionador espanyol ha preferit l’especificitat a la fiable polifuncionalitat del reusenc. Roberto, a més, estarà fins a mitjans d’agost afectat per una sanció de quatre partits, motivada per una regirada borrosa amb jurisprudència de càstigs menys severs. La situació alimenta la imatge del català com a jugador que rep totes les plantofades precisament pel fet de ser el més noble de la plantilla, com qui té números per a rifes en què no és conscient que participa. Per cada instant en què ell es guanya el protagonisme, n’hi ha una pila en què algú altre l’hi busca, sovint contra la seva discreta voluntat. Sergi Roberto té alguna cosa dels personatges perseguits per equivocació als thrillers de Hitchcock, o fins i tot de l’adorable esquirol Scrat d’Ice Age, de qui l’espectador festeja un triomf inhabitual però decisiu després de tota una pel·lícula encaixant fatalitats per salvar la collita de glans. Quan arriba aquest escadusser moment victoriós, quan té tot el dret d’oblidar-se del món i rebentar la nit, Roberto respon, encara que sigui en una somnolent albada, a les paraules de felicitació que li escriu gent sincerament contenta per ell, i evoca el gendre dolç i educat a qui la sogra sempre aboca una cullerada de més. Això sí, és tan poc estrident que si esmicola el plat, o les fibres musculars d’Andreas Pereira, és fustigat com si hagués trencat la vaixella sencera.

Sergi Roberto deu tenir unes quantes bones intencions guardades a l’infern. Si algú li ordenés que s’ha d’estampar contra una paret, obeiria mentre rumia la millor manera de sortir del tràngol sense prendre mal. És l’obrer abnegat que, com a presumpta mostra de confiança dels caps, rep i compleix amb tot tipus d’encàrrecs però rarament és promocionat. Sergi Roberto és Tony Gubba, un eficaç comentarista de la BBC que retransmetia des d’una semifinal del Mundial fins a un torneig de dards, però que sempre va quedar eclipsat pels llegendaris John Motson i Barry Davies. No concep la meritocràcia de les relacions públiques, només la del treball. Si s’inscrivís en un curs per vendre’s millor, suaria tinta per aprovar-lo. Roberto compta amb molts futbolistes professionals entre la seva colla d’amics més fidels, i s’ha casat amb una model amb qui pot viatjar a paisatges que la majoria de mortals només veurà fotografiats, però de portes enfora passa per ser un noi jove, amb parella i col·legues, que de tant en tant vol gaudir dels plaers vitals. I, de sobte, sembla rebel·lar-se, i en un catalaníssim fogot irromp amb una cavalcada imponent per la zona ampla, i tant és si l’espera l’enèsima castanya, i és així com li agrada al culer, sempre àvid d’honestos talents casolans per identificar-s’hi, i no en sabria dir res més.

Etiquetes