La democràcia corsecada

Un dels dossiers més complicats que Jean-Claude Juncker ha heretat amb la presidència de la Comissió és la situació política a Hongria. En quin instant un règim polític ja no pot ser considerat una democràcia? Establir la frontera sempre és complicat: els governs que emprenen una gradual via autoritària ho solen fer per passos incrementals, dissimulant la seva ambició. En algun punt avançat, però, el règim ja troba més profitós declarar haver emprès una “via pròpia” i presentar els mecanismes de la democràcia liberal com a fracassats i estrangers. Aquest és precisament el llindar que aquest estiu, aprofitant l’interregne a les institucions comunitàries, ha creuat per primer cop un estat membre de la Unió Europea, Hongria. En una escola d’estiu a Transsilvània, Viktor Orbán, el primer ministre hongarès, reelegit a l’abril, va declarar que el seu país ja no té la democràcia liberal occidental com a aspiració, i que vol construir la seva pròpia via al desenvolupament com ho estan fent Turquia, Rússia, l’Índia, la Xina i Singapur. Al cor geogràfic d’Europa, el país que va ser pioner al Bloc de l’Est en la seva transició veu com el seu govern elimina un per un els mecanismes de control i equilibri fonamentals per al funcionament d’una democràcia.

Orbán és un líder carismàtic que compta amb el suport d’una part important de l’electorat hongarès. El 2010 va aconseguir una majoria sense precedents en unes eleccions en les quals la ciutadania va castigar els socialistes, fins llavors al govern, pels escàndols de corrupció i la dura crisi. Amb dos terços del Parlament, Fidesz, el partit del govern, podia modificar la Constitució sense haver de pactar, i hi va agafar gust: onze esmenes en un sol any, després del qual va aprovar una nova Llei Fonamental dissenyada en benefici propi, que va canviar encara quatre cops més durant la legislatura. La Llei Electoral tampoc no n’ha sortit ben parada: el nou sistema electoral ha permès a Fidesz repetir majoria de dos terços tot i haver perdut el 21% dels vots que havia obtingut el 2014. Per no perdre l’alcaldia de Budapest en les eleccions locals d’aquesta tardor, ha canviat també el sistema d’elecció del seu alcalde.

Fins i tot amb supermajoria constitucional, el govern i el Parlament estan sotmesos a normes i a control, però a Orbán no li agrada veure limitada la seva autoritat. El poder judicial ha estat purgat d’elements crítics, i les seves regles de funcionament modificades a mesura que Fidesz necessitava tirar endavant accions de dubtosa legalitat. La premsa està sotmesa a una nova i poderosa Autoritat dels Mitjans, controlada fins al darrer ressort pel govern; els qui encara s’atreveixen a publicar els creixents escàndols de corrupció del govern no només perden la publicitat institucional, sinó que es veuen sotmesos a una fiscalitat punitiva. Aquest estiu una disputa entre el govern de Budapest i el d’Oslo, que té un gran programa de suport a la societat civil a bona part d’Europa, ha estat l’excusa per a una caça de bruixes contra les ONG que mantenen una línia crítica. Irònicament, Fidesz i els mitjans de comunicació que li són afins, després d’haver abusat dels recursos públics i d’una ONG del seu entorn per saltar-se les regles de finançament de la darrera campanya electoral, ara acusen les organitzacions més independents de desviar fons cap als partits de l’oposició.

A mesura que es desempalleguen de jutges independents, mitjans crítics i activistes incòmodes, Orbán i els seus aliats perden la vergonya. Amb un estil que cada dia s’assembla més al del seu nou aliat, la Rússia de Putin, estan deixant només una façana d’institucions sense vida per dins, una democràcia corsecada. Al bell mig de la Unió Europea un estat membre ha emprès un camí autoritari, un exemple funest per a la resta de la regió. Les institucions no troben la manera de fer complir els compromisos bàsics en qüestió de drets i llibertats. Els altres governs defugen enfrontar-s’hi de cara, i alguns prefereixen copiar-li els trucs. Tots els estats membres tenen mancances, més o menys greus, en el funcionament de l’estat de dret i la democràcia; però la intenció declarada d’Orbán és un atac directe als fonaments de la unió política. Comença a ser tard per a una reacció: la credibilitat de la UE com a espai de drets i llibertats, i la mateixa viabilitat de l’Europa unida, estan en joc. Els hongaresos ja no tenen les eines legals per parar els peus a un govern abusiu; si l’entramat institucional de la UE no els les restitueix aviat, la naturalesa del projecte polític europeu haurà quedat alterada, potser per sempre.