El Parlament que ens cal

Les eleccions del 27 de setembre van ser, també, eleccions al Parlament. Val la pena recordar-ho perquè, tan bon punt va començar el recompte, tota l’atenció va anar cap al seu caràcter plebiscitari, qui presidirà la Generalitat i, dos dies després, l’enèsima interferència político-judicial. Del Parlament en si se n’ha parlat poc, i és normal: a Catalunya, com en la majoria de democràcies parlamentàries a Europa, el legislatiu cada cop té menys paper en el procés polític. Aquí, tanmateix, tenim un Parlament particularment dèbil. Sigui quina sigui l’expressió institucional del nostre país al final del procés, estat o no, independent o no, no podem deixar esllanguir-se aquesta imprescindible estructura democràtica de país.

No és cap secret que el Parlament no és el centre de la formulació de polítiques públiques ni de lleis, ni tampoc del debat polític. Una democràcia amb els poders de la nostra necessita els professionals de la política; el problema és que probablement no els tenim on toca. Hi ha un nombre raonable de càrrecs electes per a tot Catalunya: 135 diputats són fins i tot pocs, per a un país de 7 milions d’habitants; a l’administració local hi tenim massa electes, mal pagats i amb poc poder, però això és bàsicament funció de l’atomització municipal del país (947 ajuntaments!), que es mira de compensar amb càrrecs (i dietes) complementaris en consells comarcals, diputacions i consorcis. Probablement hi ha un excés d’alts càrrecs de lliure designació (200 a la Generalitat) perquè, com en molts llocs del sud d’Europa, l’esglaó administratiu de lliure designació és el director general, que al nord d’Europa és un càrrec reservat a funcionaris. Finalment hi ha els eventuals, persones contractades a la Generalitat com a caps de gabinet, per a comunicació i per a altres tasques no directives, en funció de la seva lleialtat al càrrec de designació (i, en bona mesura, al partit). Des que va començar la crisi, a la Generalitat n’hi ha molts menys: de 303 el 2010 a 187 enguany. Però segueixen sent un factor de politització de l’administració pública, una manera de premiar lleialtats i permetre a més gent dedicar-se professionalment a la política. Els eventuals poden ser, també, una mena de comissaris polítics a la Generalitat, amb la lleialtat dividida entre l’interès públic i els del partit.

El Parlament, en canvi, és el món a l’inrevés. En la institució que hauria de ser el centre de la política del país, la majoria de diputats estan sent reduïts a poc més que funcionaris de partit. Amb la llosa inacabable dels actes i reunions de partit a totes hores (imprescindibles per tenir accés a un lloc elegible a la llista de les properes eleccions), i sense accés a prou personal qualificat que els pugui ajudar a formar-se una opinió pròpia i generar propostes polítiques, les diputades i diputats del Parlament són la ventafocs del nostre sistema polític. Els toca fer d’executors d’acords i estratègies forjats a les seus dels partits i en reunions en restaurants de l’Eixample; de defensors o detractors, segons toqui, de polítiques elaborades pels serveis tècnics de les conselleries, al seu torn fiscalitzats políticament per eventuals i càrrecs de designació.

El Parlament en si té un problema de capacitat. Des del 2010 el seu pressupost ha baixat més d’un 20%; per al 2015 té un pressupost de 52 milions d’euros, quan el de la conselleria de Governació i Relacions Institucionals, per exemple, és de 240 milions. El Parlament té una estructura mínima, comparada amb altres institucions públiques, i com a resultat d’això no pot fer la seva feina principal —les lleis i els pressupostos— sense dependre excessivament d’altres organismes amb més capacitats: primordialment l’administració del govern de la Generalitat, però també la maquinària dels partits polítics. Juntament amb les sindicatures de Greuges i de Comptes i el Consell de Garanties Estatutàries, 70 milions a l’any és una xifra massa baixa per complir com cal les funcions. Les institucions parlamentàries escoceses equivalents tenen per a aquest any gairebé el doble de pressupost, 130 milions.

És imprescindible capgirar aquesta tendència. La majoria d’eventuals de la Generalitat —popularment percebuts com a penques i paràsits, quan són principalment gent que treballa massa hores amb una dedicació lloable, però al lloc equivocat— haurien de ser al Parlament. I amb ells hi hauria d’haver més personal al servei dels diputats individuals i dels grups. Uns, per millorar el treball tècnic; altres, per comunicar amb la ciutadania i les organitzacions socials. Seria important que alguns d’aquests assessors visquessin i treballessin a Tortosa, Lleida o Puigcerdà, de manera que connectessin el Parlament amb el territori, com ho fa el Govern. Ara els 3 o 4 dies a la setmana que els diputats han de ser a Barcelona la resta del país queda orfe d’activitat parlamentària. I, posats a demanar, uns serveis de recerca i documentació molt més potents, de referència a tot el país i no només per als diputats, com ho són la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, el think tank del Parlament Federal alemany o els estudis produïts pels serveis de documentació de les Cases del Parlament britànic.

Cal elevar la posició dels diputats en la nostra democràcia. Si algun dia tenim llei electoral pròpia (amb 35 anys no n’hi ha hagut prou, sembla) hi haurà una oportunitat per fer-ho. També es poden alterar altres factors, com ara el reglament del mateix Parlament. Però fins i tot així, sense recursos i davant la complexitat que representa formular lleis, pressupostos i polítiques públiques, el Parlament seguirà subordinat a l’administració, als partits i als grans interessos econòmics, i sense capacitat de relacionar-se de manera eficaç amb els mitjans i amb la societat.

Això no és una proposta per reduir despesa: la democràcia té uns costos, i calen uns professionals a qui cal pagar bé. En proporció al global de la despesa pública, parlem de quantitats molt limitades. La feina que ara fan els eventuals a la Generalitat no desapareixerà el dia que vagin al Parlament: l’haurà de fer més personal funcionari i laboral de la Generalitat, no serà un estalvi. No és popular demanar que tinguem més gent dedicada a la política quan hi ha tanta desil·lusió amb la manera com s’està fent. Però si la política no la fan professionals allà on toca, la faran des del lloc equivocat, o ens la faran altres des de l’ombra: les grans empreses saben fer molt bé la feina legislativa que els convé, i fer-la arribar on cal. Per això hem de rescatar aquesta estructura de país, el Parlament, ara sota mínims. I també hem de despolititzar l’administració pública, no per fer menys política, sinó per fer-ne més, millor, i allà on toca: al Parlament.