Publicitat
Publicitat

Ha tornat l’alemany lleig

Durant la llarga nit de negociacions sobre Grècia del 12 al 13 de juliol es va esquerdar una cosa fonamental per a la Unió Europea. Des d’aleshores els europeus viuen en una UE diferent.

El que va canviar aquella nit va ser l’Alemanya que els europeus han conegut des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Aparentment, l’objectiu de les negociacions era evitar la sortida de Grècia de l’eurozona (el Grexit ) i les funestes conseqüències que se’n derivarien per al país hel·lè i la unió monetària. En el fons, però, el que estava en joc era el paper que ha de representar a Europa l’estat més poblat i amb l’economia més potent.

El ressorgiment d’Alemanya després de la Segona Guerra Mundial i la seva capacitat de recuperar la confiança del món (que va culminar amb el consentiment per a la reunificació alemanya obtingut quatre dècades i mitja després) es van basar en dos pilars molt sòlids: la política interior i l’exterior. Dins del país, aviat es va instaurar una democràcia estable basada en l’imperi de la llei. L’èxit econòmic de l’estat del benestar alemany va esdevenir un model per a Europa. I la voluntat dels alemanys d’afrontar els crims nazis, sense reserves, es va traduir en un profund escepticisme respecte a tot el que tingués relació amb els militars.

Pel que fa a la política exterior, Alemanya es va tornar a guanyar la confiança general en abraçar la integració a Occident i l’europeïtzació. La potència centreeuropea no tornaria a ser mai més una amenaça per al continent ni per a ella mateixa. Per tant, després del 1945 -a diferència del que va passar després de la Primera Guerra Mundial-, l’objectiu dels aliats occidentals no va ser aïllar Alemanya i afeblir-la econòmicament, sinó protegir-la militarment i integrar-la fermament en la política occidental. En efecte, la reconciliació amb França, el seu arxienemic, és encara ara el fonament de l’actual Unió Europea, perquè va ajudar a incorporar Alemanya al mercat comú europeu amb vista a una futura unificació política d’Europa.

Però a l’Alemanya d’avui dia aquestes idees li semblen terriblement euroromàntiques. Pròpies d’una altra època. Per a tot el que tingui a veure amb Europa, a partir d’ara Alemanya es preocuparà prioritàriament dels seus interessos nacionals, com fan tots els altres.

Aquesta manera de pensar es basa, però, en una premissa falsa. El camí que el país ha de seguir al segle XXI -cap a una Alemanya europea o una Europa alemanya - ha sigut la pregunta fonamental, històrica, que ha presidit el nucli de la política exterior alemanya durant dos segles. Una pregunta que va rebre una resposta aquella llarga nit de fa uns dies a Brussel·les, quan l’Europa alemanya es va imposar a l’Alemanya europea.

Ha sigut una decisió fatídica per a Alemanya i per a Europa. Em pregunto si la cancellera Angela Merkel i el ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, eren conscients del que feien.

Minimitzar -com fan molts alemanys- les ferotges crítiques contra Alemanya i els seus dirigents que han esclatat amb fúria després del diktat imposat a Grècia és voler veure les coses de color de rosa. És veritat que ha circulat una propaganda absurda sobre un suposat Quart Reich, així com estúpides referències al Führer. Però, en el fons, la crítica expressa la perspicàcia amb què molts s’han adonat que Alemanya ha trencat amb tota la seva política europea posterior a la Segona Guerra Mundial.

Per primera vegada Alemanya no vol més Europa; en vol menys. La postura de Berlín la nit del 12 al 13 juliol dóna a entendre que vol que l’eurozona deixi de ser un projecte europeu per esdevenir una mena d’esfera d’influència. Merkel es va veure obligada a triar entre Schäuble i França (i Itàlia).

Era una decisió crucial: el ministre de Finances volia exercir una enorme pressió per obligar un membre de l’eurozona a abandonar-la voluntàriament. Grècia podia anar-se’n (plenament conscient de les conseqüències desastroses que això tindria per al país i per a Europa) o acceptar un programa que en la pràctica la convertia en un protectorat europeu, sense cap esperança de millora econòmica. Ara Grècia està sotmesa a una cura -més austeritat- que no ha funcionat en el passat i que se li ha receptat exclusivament per atendre les necessitats de Berlín en matèria de política interior.

Però el greu enfrontament amb França i Itàlia -la segona i la tercera economia més grans de l’eurozona, respectivament- no s’ha acabat, perquè, per a Schäuble, el Grexit encara és una alternativa possible. En afirmar que rebaixar el deute legalment només és possible fora de l’eurozona, vol convertir aquesta qüestió en el ressort per aconseguir un Grexit voluntari.

La posició de Schäuble ha posat clarament de manifest un tema tan fonamental com la relació entre el sud i el nord d’Europa, i la seva estratègia amenaça de tensar l’eurozona fins a trencar-la. La idea que l’euro es pot fer servir per aconseguir la reeducació econòmica del sud d’Europa es revelarà una fal·làcia perillosa, i no només a Grècia. Com els francesos i els italians saben prou bé, aquest punt de vista posa en perill tot el projecte europeu, que s’ha construït a partir de la diversitat i la solidaritat.

Alemanya ha sigut la gran beneficiada de la unificació europea, tant en el terreny econòmic com en el polític. Només cal fer la comparació amb la història alemanya de la primera i la segona meitat del segle XX. La unificació duta a terme per Bismarck al segle XIX es va produir en el moment culminant del nacionalisme europeu. Per al pensament alemany, el poder va quedar inextricablement unit al nacionalisme i al militarisme. En conseqüència, a diferència de França, la Gran Bretanya o els Estats Units, que van legitimar la seva política exterior en nom d’una missió civilitzadora, Alemanya entenia el poder com a força militar pura i dura.

La fundació, el 1989, del segon estat nació unificat alemany es va basar en la irrevocable europeïtzació i orientació occidental d’Alemanya. I l’europeïtzació de la política germana va omplir -i encara omple- el buit d’ideal civilitzador encarnat sempre per l’estat alemany. Deixar que aquest pilar es deteriori -o, encara pitjor, enderrocar-lo-és una de les pitjors bogeries que es poden fer. I per això amb la UE que va sorgir el matí del 13 de juliol Alemanya i Europa hi sortiran perdent.

Copyright Project Syndicate

Riure, malgrat tot