El Brexit i l'ordre europeu

Amb el Regne Unit o sense, Europa ha d'afrontar el seu futur

JOSCHKA FISCHER
JOSCHKA FISCHER Exministre d'Exteriors i exvicecanceller d'Alemanya

Només queden uns quants mesos perquè el Regne Unit oficialment deixi de formar part de la Unió Europea. Fins ara, el debat al voltant del Brexit s'ha centrat principalment en temes econòmics. En cas que el país abandoni el bloc sense un acord mutu de sortida, probablement el dany serà significatiu. I, tal com estan les coses, un acord així està lluny d'aconseguir-se.

Un Brexit dur significaria que a les 23.00 h (GMT) del 29 de març del 2019 cessaria la condició de membre del Regne Unit en tots els tractats de la UE –com la unió duanera i el mercat únic–, així com en els acords de comerç internacionals signats per la Unió. El Regne Unit es convertiria en un simple tercer, cosa que comportaria àmplies conseqüències per al comerç de la UE, per no parlar del caos a la frontera britànica.

Però el Brexit també tindrà grans conseqüències polítiques, esclar. La UE és percebuda com un mercat comú i una unió duanera. Però en essència és un projecte polític que recolza en una idea específica del sistema europeu d'estats. És a aquesta idea, i no la seva economia, al que apunta realment el Brexit. I per això la decisió del Regne Unit de deixar la UE –amb un acord de sortida o sense– tindrà un efecte profund en l'ordre europeu del segle XXI.

L'estreta majoria de britànics que van votar a favor de deixar la UE en el referèndum del 2016 no estaven preocupats per la riquesa econòmica, sinó per reclamar una sobirania política completa, definida no per una mirada objectiva al present o el futur de la Gran Bretanya, sinó al seu passat com a potència global del segle XIX. Tant és que avui sigui una potència europea de mida mitjana amb poques o cap opció de tornar a convertir-se en potència mundial, fora o dins de la UE.

Està sorgint un nou ordre mundial centrat al voltant del Pacífic, no de l'Atlàntic. Europa té una, i només una, oportunitat de gestionar aquesta transició històrica

Si la resta del continent seguís l'exemple britànic i optés pel segle XIX en lloc del segle XXI, la UE es desintegraria. Cada país es veuria obligat a tornar a un molest sistema d'estats sobirans en lluita per la supremacia en què cadascun estaria sempre pendent de les ambicions dels altres.

En aquestes condicions, els països europeus no tindrien cap poder real i desapareixerien de l'escena mundial definitivament. Dividida entre el transatlanticisme i l'eurasianisme, Europa seria presa fàcil per a les grans potències no europees del segle XXI. En un escenari més pessimista, fins i tot podria tornar-se un camp de batalla per a elles. Els europeus ja no triarien el seu propi futur, que es decidiria en altres llocs.

El vell ordre europeu en declivi del segle XIX va sorgir originalment de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), rellevant el sistema medieval sustentat en una Església i un imperi universal, que havia mort amb la Reforma. Després d'una sèrie de guerres de religió i la creació de sòlids poders territorials, el sistema westfalià d'estats sobirans va predominar.

Als segles següents Europa va governar el món, i la mateixa Gran Bretanya va ser la potència europea predominant. No obstant això, el sistema westfalià va quedar destruït per les dues guerres mundials de la primera meitat del segle XX, que en la pràctica van ser guerres europees per la dominació mundial. Quan el 1945 van callar les armes, els europeus, inclosos els aliats europeus, havien perdut la sobirania en la pràctica. El sistema westfalià va ser reemplaçat per l'ordre bipolar de la Guerra Freda, en què la sobirania descansava en dues potències nuclears no europees: els Estats Units i la Unió Soviètica.

La UE va ser concebuda com un intent de recuperar pacíficament la sobirania europea, mitjançant l'agrupació dels interessos nacionals dels estats europeus. La seva meta sempre ha sigut impedir una tornada al sistema antic de rivalitats de poder, aliances recíproques i fanfarronades sobre qui té l'hegemonia. La clau per a l'èxit ha sigut un sistema continental fundat en la integració econòmica, política i legal.

El Brexit ha posat molt en relleu les implicacions materials d'aquest nivell d'integració. Al llarg de les negociacions del Regne Unit amb la UE ha ressorgit un vell problema: la qüestió irlandesa. Quan la República d'Irlanda i el Regne Unit van entrar a la UE, els ímpetus per la reunificació irlandesa van desaparèixer, i es va poder fer callar la guerra civil que durant dècades havia enfrontat catòlics i protestants a Irlanda del Nord. La realitat pràctica de la integració amb la UE va significar que ja no importava a quin país pertanyia Irlanda del Nord. Però ara que el Brexit ha rebobinat la història, els fantasmes del passat amenacen amb tornar.

Els europeus hauríem d'observar atentament l'assumpte irlandès, ja que al continent hi ha fins i tot més potencial per al retorn de conflictes similars. Està sorgint un nou ordre mundial centrat al voltant del Pacífic, no de l'Atlàntic. Europa té una, i només una, oportunitat de gestionar aquesta transició històrica. Els vells estats nació europeus no podran competir si no ho fan units. I fins i tot llavors, per aconseguir la sobirania europea, serà necessari un esforç enorme i concentrat de voluntat i destresa polítiques. Enyorar un passat gloriós no ajudarà els europeus en el repte que se'ls presenta. El passat, per la seva pròpia naturalesa, passat està. Amb el Regne Unit o sense, Europa ha d'afrontar el seu futur.