L’estratègia ‘lose-lose’ de Trump amb l'Iran

4 min

Les intencions del president nord-americà, Donald Trump, a l'Iran són un misteri. ¿Espera un tractat nuclear "millor" que l'acord del 2015 del qual va retirar els Estats Units? ¿Ell i els seus assessors suposen que si acumulen prou exigències el règim es veurà obligat a cedir, o fins i tot a abdicar? ¿O estan dissenyant l'escenari per a un intent de canvi de règim per la força militar?

És molt probable que no en tinguin ni idea. Perquè, a més, no passarà res de tot això.

És veritat que amb l'abandonament del pla d'acció integral conjunt (PAIC, com es coneix oficialment l'acord nuclear del 2015) Trump va complir una de les seves promeses electorals més importants. El problema és que ni ell ni els seus assessors sembla que hagin considerat quin pas farien després.

Una de les poques constants de Trump a l'hora de definir polítiques és el seu desig de guanyar-se l'aprovació del seu nucli dur de seguidors. Com que també va fer campanya contra els "embolics" dels Estats Units a l'estranger, podem suposar que aquests votants no volen que els EUA iniciïn una nova guerra al Pròxim Orient. Un conflicte bèl·lic amb l'Iran causaria fins i tot més víctimes i seria més difícil de guanyar que les guerres iniciades pels nord-americans a l'Afganistan i l'Iraq.

Ha quedat clar que, tota sola, Europa és massa feble per impedir que l'Iran desenvolupi armes nuclears

El més probable és que Trump vulgui evitar la guerra però, al mateix temps, vulgui aprofitar al màxim la pressió sobre el règim iranià. El problema és que en l'ambient polític del golf Pèrsic la línia entre aquestes dues opcions no és gens clara. L'experiència passada mostra que posar el màxim de pressió sol crear les condicions per a la confrontació militar.

A diferència del seu assessor de seguretat nacional, John Bolton, que és de la línia dura, Trump assegura que entre els objectius de la seva política respecte a l'Iran no hi ha un canvi de règim a través de mitjans violents. No obstant això, les seves accions són exactament iguals al que passaria si els neoconservadors que van portar George W. Bush a la Guerra de l'Iraq seguissin prenent les decisions.

Aquesta situació resulta molt més perillosa si tenim en compte que el marge de maniobra de les autoritats nord-americanes a l'Orient Mitjà s'ha reduït significativament des del 2003. La posició estratègica actual de l'Iran és molt més sòlida que no ho era llavors, precisament perquè la Guerra de l'Iraq va derrocar el seu principal rival a la regió. I en cas d'una escalada militar, lluny d'estar aïllat, l'Iran rebria suport material i diplomàtic de Rússia i de la Xina.

Almenys des de la caiguda del xa el 1979, la política d'Occident cap a l'Iran ha estat basada en il·lusions. Liderat pels Estats Units, el món occidental ha confiat durant molt de temps que les sancions econòmiques obligarien el règim iranià a canviar les seves polítiques i comportaments. Però aquest enfocament, juntament amb els molts altres errors que els EUA han comès a la regió, en realitat ha enfortit l'Iran. Les seves forces militars o organitzacions aliades s'estenen ara per tot l'Iraq, Síria i el Líban fins al Mediterrani i la frontera nord d'Israel. I si bé l'economia iraniana pateix el pes de les sancions, no s'està esquerdant. I l'aparell de seguretat no mostra cap signe de debilitat.

En resposta a la decisió de Trump d'abandonar el PAIC i tornar a imposar sancions, l'Iran va amenaçar amb reiniciar l'enriquiment d'urani apte per a usos bèl·lics, i acaba d'anunciar que ha superat el límit d'urani enriquit que es va establir en l'acord nuclear del 2015. Si el règim aconsegueix tenir armes nuclears, la probabilitat d'una cursa nuclear a la regió –i l'amenaça per a la seguretat d'Europa– s'elevaria substancialment.

De fet, si els europeus van iniciar les negociacions amb l'Iran a principis de la dècada del 2000, després de la invasió nord-americana de l'Iraq, va ser precisament per evitar aquest resultat. I l'estratègia general d'Occident només va canviar amb l'arribada del president Obama. Ara que Trump està revertint gran part dels avenços aconseguits en els anys d'Obama, resulta clar que, tota sola, Europa és massa feble per impedir que l'Iran desenvolupi armes nuclears.

Si el programa d'armes nuclears iranià es restaura la regió podria acostar-se a una guerra de conseqüències imprevisibles

Val la pena recordar que, a més dels seus objectius de no proliferació nuclear, el PAIC també apuntava a reintegrar l'Iran a la comunitat internacional. Igual que els europeus, l'administració Obama va reconèixer que la seva estratègia d'aïllar l'Iran no havia funcionat, i que una altra guerra a la regió no era una opció. Però ara, revertint aquest rumb, Trump ha eliminat l'únic camí d'avenç viable.

L'Iran és una entitat política i cultural des de fa més de 2000 anys, i no desapareixerà. L'únic interrogant és quin paper jugarà aquesta civilització antiga i orgullosa a la regió i a la resta del món. Sense una resposta satisfactòria, tot l'Orient Mitjà seguirà sumit en la inestabilitat, i creixerà el risc que sorgeixi un conflicte bèl·lic i s'estengui molt més enllà de la regió.

Des que els Estats Units van començar la seva retirada parcial de l'Orient Mitjà sota el mandat d'Obama, l'Iran, l'Aràbia Saudita i Israel han competit pel domini regional. I, com que el PAIC va crear l'expectativa d'un reacostament entre els EUA i l'Iran, no va rebaixar les tensions entre aquests antics rivals. Mentrestant, l'Iran ha millorat la seva posició i ha ampliat la seva presència regional mitjançant la guerra civil siriana i altres conflictes. Els saudites i els israelians estan amatents, i si el programa d'armes nuclears iranià es restaura la regió podria acostar-se a una guerra de conseqüències imprevisibles.

Caldran importants esforços diplomàtics per impedir que l'Iran adquireixi armes nuclears, i serà necessari formular un paper regional i internacional constructiu per a la República Islàmica. Però, tot i així, i tal com han demostrat les experiències de l'últim segle, l'estabilització de la regió ha de venir des de dins.

En retirar-se del PAIC sense prou motius, Trump s'ha ficat en el laberint iranià. Aviat pot trobar-se en la disjuntiva de perdre prestigi a casa o iniciar una confrontació militar. De qualsevol de les dues maneres, decebrà els seus partidaris més ferms i farà de l'Orient Mitjà i del món un lloc molt més perillós.