Occident al caire del desastre

Si el Regne Unit i els Estats Units abracen el neoaïllacionisme i França abandona Europa, el món occidental es tornarà irreconeixible

Aquest any i el vinent, els electors de les principals democràcies occidentals prendran decisions que podrien alterar de manera fonamental Occident -i el món- tal com l’hem conegut en les últimes dècades. De fet, algunes d’aquestes decisions ja s’han pres. L’exemple més destacable és el referèndum del mes de juny en què el Regne Unit va votar a favor de sortir de la Unió Europea.

Mentrestant, encara és possible que Donald Trump, als Estats Units, i Marine Le Pen, a França, guanyin les eleccions presidencials que se celebraran aviat als seus països. Fa un any s’hauria considerat absurd pronosticar una victòria de qualsevol d’aquests dos candidats, però ara mateix hem de reconèixer que cap d’aquests dos supòsits no es pot descartar.

Les plaques tectòniques del món occidental han començat a desplaçar-se i molts han trigat a adonar-se de les conseqüències que això podia tenir. Ara, després del referèndum del Brexit, ens en fem més el càrrec. El Regne Unit va rebutjar de facto un ordre de pau europeu basat en la integració, la cooperació i un mercat i una jurisdicció comuns. Es va produir en un moment en què aquest ordre estava sotmès a pressions internes i externes creixents. En el pla intern, el nacionalisme està guanyant força a gairebé tots els estats membres de la Unió. En l’extern, Rússia juga a fer política de gran potència i impulsa una Unió Eurasiàtica, un eufemisme que designa una hegemonia russa renovada a l’Europa de l’Est com a alternativa a la Unió Europea.

L’orientació geopolítica del país serà un afer central subjacent en les eleccions generals de l’any vinent a Alemanya

Totes dues forces amenacen l’estructura de pau de la Unió. A més, sense el Regne Unit, el garant tradicional de l’estabilitat al si del club comunitari, el bloc quedarà encara més afeblit. La Unió Europea és el pal de paller de la integració de l’Europa Occidental. Per tant, el seu afebliment podria portar el continent a reorientar-se cap a l’Est.

Aquest viratge seria encara més probable si els nord-americans elegeixen Trump, que admira obertament el president rus, Vladímir Putin, i s’emmotllaria a la política de gran potència de Rússia en detriment dels vincles europeus i transatlàntics. Un moment Ialta 2.0 com aquest esperonaria l’antiamericanisme a Europa i agreujaria els danys polítics infligits a Occident.

Així mateix, una victòria de la nacionalista i ultradretana Le Pen la primavera vinent seria simptomàtica del rebuig de França a Europa. Atès que França (juntament amb Alemanya) és un dels pilars fonamentals de la Unió Europea, l’elecció de Le Pen significaria molt probablement la fi de la mateixa Unió.

Si el Regne Unit i els Estats Units abracen el neoaïllacionisme i França abandona Europa en favor del nacionalisme, el món occidental es tornarà irreconeixible. Deixarà de ser un bastió de l’estabilitat i Europa se sumirà indefinidament en el caos. Davant d’aquesta conjuntura, molts mirarien cap a Alemanya, l’economia més gran d’Europa. Tanmateix, si bé és cert que, si la Unió Europea s’ensorrés, Alemanya pagaria el preu econòmic i polític més alt, ningú no hauria de desitjar que Alemanya emprengui una renacionalització. Tots sabem la destrucció i la calamitat que això podria ocasionar al continent.

En termes geopolítics, Alemanya quedaria relegada a la condició incerta de potència situada a mig camí entre l’Est i Occident. Mentre que França és clarament un país occidental, atlàntic i mediterrani, Alemanya ha oscil·lat històricament entre l’Est i Occident. De fet, aquesta dinàmica va ser un element constitutiu de l’Imperi Alemany i la qüestió sobre la pertinença a l’Est o a Occident no va quedar resolta fins després de la derrota total d’Alemanya del 1945. Amb l’establiment de la República Federal el 1949, el canceller alemany Konrad Adenauer es va decantar per Occident.

Adenauer havia sigut testimoni de la tragèdia alemanya en tota la seva cruesa -incloent-hi dues guerres mundials i l’enfonsament de la República de Weimar- i considerava que els lligams de la jove República Federal eren més importants que la reunificació alemanya. Al seu parer, el país havia d’abandonar la seva posició a cavall entre l’Est i Occident -i, per tant, el seu aïllament- per integrar-se de manera irreversible en les institucions econòmiques i de seguretat occidentals.

L’acostament franco-alemany de la postguerra i la integració europea en el marc de la Unió han sigut elements indispensables de l’orientació d’Alemanya cap a Occident. Sense ells, el país podria tornar a trobar-se en terra de ningú estratègicament, cosa que posaria Europa en perill, revifaria il·lusions perilloses a Rússia i obligaria la mateixa Alemanya a afrontar reptes ingovernables que el continent té al davant.

L’orientació geopolítica del país serà un afer central subjacent en les eleccions generals de l’any vinent a Alemanya. Si la Unió Democratacristiana (CDU) d’Angela Merkel aparta la cancellera per la seva política en matèria de refugiats, és probable que el partit giri a la dreta per recuperar els votants perduts en favor de la formació populista i antiimmigració Alternativa per a Alemanya (AfD).

Ara bé, qualsevol gest de la CDU destinat a cooperar amb AfD -o que pogués validar els seus arguments- seria una font de problemes. AfD representa els nacionalistes alemanys de dretes (o sectors pitjors), que volen tornar a l’antiga posició intermèdia i travar una relació més estreta amb Rússia. La cooperació de la CDU amb AfD constituiria una traïció a l’herència d’Adenauer i equivaldria a posar fi a la República de Bonn.

Alhora, hi ha un perill similar que prové de l’altra banda de l’espectre polític, atès que una suposada coalició CDU-AfD necessitaria el suport de Die Linke i, a la pràctica, alguns dels seus membres més destacats volen el mateix que AfD: unes relacions amb Rússia més estretes i una integració amb Occident més laxa o inexistent.

Tant de bo no hàgim de veure aquest futur tràgic i tant de bo Merkel es mantingui en el càrrec més enllà del 2017. Potser en depèn el futur d’Alemanya, d’Europa i d’Occident.

Copyright Project Syndicate