Reinventar Europa

Des del 2009, quan la crisi financera que va començar a Amèrica el 2008 va fer trontollar els fonaments de la zona euro, la gestió de la crisi s’ha convertit en la nova normalitat d’Europa. De fet, a Europa hi ha hagut una crisi darrere l’altra, i és poc probable que això canviï aviat.

Europa ha viscut una crisi financera, una crisi grega, una crisi ucraïnesa i, des de finals d’estiu del 2015, una crisi de refugiats. I ara, tenint en compte que el Regne Unit, un dels estats membres de la Unió Europea més forts des del punt de vista econòmic i militar, celebrarà un referèndum el 23 de juny per decidir si surt de la UE (l’anomenat Brexit ), podria ser que Europa afrontés una crisi de secessió.

Certament, a la majoria dels estats membres de la UE s’ha produït una crisi massiva de confiança amb Europa i les seves institucions, cosa que ha implicat una revifalla de partits polítics i idees nacionalistes i una disminució de la solidaritat europea. La renacionalització d’Europa s’està accelerant, i això converteix aquesta crisi en la més perillosa de totes, ja que planteja l’amenaça d’una desintegració des de dins mateix.

Els líders polítics de la UE -els caps d’estat i de govern dels estats membres i els líders del Consell Europeu i de la Comissió Europea- van prendre una decisió fatídica arran de l’esclat de la crisi financera. Van dipositar la seva confiança en una solució focalitzada en la gestió estricta de la crisi, en lloc de desenvolupar una visió per a Europa i una estratègia per arribar-hi.

Una gestió estratègica d’Europa hauria requerit fer una sèrie de concessions necessàries, cosa que sens dubte hauria comportat riscos polítics a tots els estats membres. En lloc d’això, els líders de la UE van optar per deixar que la realitat de les diverses crisis els fessin la feina, i van dipositar la seva fe en la força de les circumstàncies. Però aquesta actitud, derivada de la covardia i d’una astúcia fora de lloc, també tenia el seu preu: per als seus ciutadans, una UE que només es mou en mode crisi és la imatge mateixa de la incompetència i no és digna de la seva confiança: ja no és la solució per als problemes del Vell Continent, sinó senzillament un problema afegit.

Si la idea d'Europa mor entre els seus ciutadans i els seus pobles, la UE arribarà al final, i no pas de cop i volta, sinó amb un lament llarg i tortuós

Després de sis dècades d’integració reeixida, Europa s’ha convertit en un element important de la vida de cada dia: una realitat política, econòmica, institucional i legal. Però totes les manifestacions d’Europa depenen de la vitalitat de la seva idea de fons, de la seva essència. Si aquesta idea mor entre els ciutadans i els pobles d’Europa, la UE arribarà al final, i no pas de cop i volta, sinó amb un lament llarg i tortuós.

Les coses no poden continuar així; hi ha massa en joc: el futur del nostre continent en un món que canvia molt ràpidament. Amb una política de passos petits ja no n’hi ha prou. Sense una visió renovada d’Europa i una manera efectiva d’abordar les crisis, els nous (i els vells) nacionalismes del continent continuaran guanyant força i posaran en perill el projecte sencer de la integració pacífica sobre la base dels principis de dret.

El referèndum del Brexit assenyalarà el camí, tant per al Regne Unit com per al conjunt de la Unió Europea. Però, sigui el que sigui el que decideixin els britànics, cal encarar les nombroses crisis d’Europa

La crisi financera no s’ha acabat ni de bon tros; només ha adoptat un aspecte polític diferent. Portugal, Espanya i Irlanda han demostrat que les majories democràtiques ja no estan disposades a suportar el tractament que cura o mata de les polítiques d’austeritat. I la crisi grega torna a estar a punt d’entrar en ebullició.

Pot ser que l’euro no sobrevisqui. Malgrat els senyals d’una suau recuperació econòmica a la zona euro, la bretxa entre Alemanya i la major part dels altres països de la zona euro es va ampliant i aprofundint. Ja no es parla de la convergència en la unió monetària, i no se’n parla des de fa molt de temps.

I, tanmateix, és evident que si l’euro s’enfonsa, el projecte europeu sencer s’enfonsarà també. Els líders d’Europa saben que l’euro continua sent vulnerable a les crisis, malgrat les millores tècniques que s’han assolit durant les crisis anteriors. Si no s’arriba a un gran i nou compromís entre Alemanya i els altres països de la zona euro, continuarà sent-ho. A la pràctica, això voldria dir reformar la zona euro sobre la base d’una integració política més àmplia, un repte evidentment molt considerable.

El mateix es pot dir sobre la seguretat comuna de la UE, la protecció de les fronteres externes i una política de refugiats europea reformada. En aquest cas, també, el lideratge polític efectiu requereix una visió renovada per assolir una Europa unida al segle XXI: què pot i ha d’oferir, com hauria d’estar constituïda i quins poders i institucions necessita.

No hi ha cap motiu perquè Europa tingui por de les crisis. Posen en marxa les coses i ofereixen una oportunitat perquè la UE tiri endavant i s’enforteixi, sempre que les encarem sense témer els riscos polítics que comporten.

Quan el Regne Unit s’hagi expressat aquest mes de juny, Europa ha de donar la seva resposta, amb coratge i amb visió i solucions reals. El nacionalisme no és la resposta. Només els europeus autèntics poden garantir un futur pacífic i pròsper a Europa.

Copyright Project Syndicate