PROJECT SYNDICATE

L'any en què Europa viurà a la defensiva

El drama polític intern d'Europa es desenvoluparà amb un rerefons de desordre internacional

JOSCHKA FISCHER
JOSCHKA FISCHER Exministre d'Exteriors i exvicecanceller d'Alemanya

Des d'una perspectiva europea, el 2019 promet ser un altre any difícil, dominat per grans reptes que fàcilment es podrien convertir en crisis amenaçadores. Si no es produeix un important canvi de direcció, el Regne Unit es retirarà de la Unió Europea el 29 de març. A Itàlia s'intensificarà la crisi econòmica i financera, cosa que posarà en risc l'estabilitat de l'eurozona. I és probable que França segueixi assetjada per protestes populistes i redueixi el seu potencial d'assumir un paper protagonista en la recerca de reformes a nivell de la UE.

Però això no és tot: les eleccions al Parlament Europeu del maig poden portar una majoria o quasi majoria nacionalista, fet que determinaria els pròxims membres de la Comissió Europea i els líders del Consell Europeu i del Banc Central Europeu, a més de l'alt representant per a Afers Exteriors i Polítiques de Seguretat. No cal dir que una victòria nacionalista seria un desastre per a la UE, perquè postergaria reformes necessàries i dividiria més encara els estats membres.

Sigui el que sigui el que passi, el drama polític intern d'Europa es desenvoluparà amb un rerefons de desordre internacional. Mentre Rússia augmenta l'agressió a l'est d'Ucraïna, el president nord-americà, Donald Trump, lliura una guerra comercial contra la Xina, i podria ampliar-la a la UE (a la qual ha qualificat d'"enemic"). En termes més generals, l'economia global s'està debilitant i el creixement se seguirà alentint els pròxims mesos.

Davant d'aquests reptes previsibles, el que està en joc és la supervivència del projecte europeu

Davant d'aquests reptes previsibles, el que està en joc és la supervivència del projecte europeu. Pel que fa al Brexit, dependrà molt de si la retirada del Regne Unit es produeix de manera ordenada o caòtica. En aquest últim cas, hi hauria molts perjudicats, i les relacions entre el Regne Unit i la UE podrien quedar enverinades durant molt de temps. Ningú a banda i banda del Canal hauria de desitjar aquest resultat. Després del divorci, la vida segueix, i en general mantenir una relació sana beneficia les dues parts. Cal esperar que prevalgui el sentit comú.

Com amb el Brexit, els líders de la UE a Brussel·les no poden solucionar la crisi italiana, però poden i han d'allargar la mà. Itàlia necessita créixer, i per això es requerirà la plena modernització de la seva economia. Per desgràcia, el seu govern actual no impulsa les polítiques necessàries per aconseguir-ho, i en lloc d'això ha provocat una confrontació que gira al voltant de les regles pressupostàries de la UE. La UE haurà de mostrar flexibilitat i alhora defensar els principis en què es basa la sostenibilitat de la unió monetària, cosa que suggereix que vindran llargues i esgotadores negociacions.

Treballar i esforçar-se ja no garanteix seguretat econòmica i ascens social

A França, en gran mesura els 'armilles grogues' han articulat les seves demandes en termes econòmics, després d'haver sortit als carrers per protestar contra la proposta d'un impost als combustibles. Però el moviment també conté forts elements 'identitaris', que reflecteixen sentiments de descontentament per la pèrdua de formes de vida tradicionals en l'era de la globalització i la integració europea. Com en la major part dels països occidentals, és una sensibilitat que es concentra en votants tradicionals de classes treballadora i mitjana que han arribat a la conclusió que el contracte social de postguerra ja no funciona. Treballar i esforçar-se ja no garanteix seguretat econòmica i ascens social.

Les elits occidentals no recuperaran la confiança del poble fins que no ofereixin una resposta a aquesta pèrdua, sense la qual no poden funcionar la democràcia i les seves institucions centrals. Per complicar més les coses, l'equilibri global de poder està passant amb rapidesa de l'Oest a l'Est, la crisi climàtica global està empitjorant, les noves tecnologies digitals estan revolucionant la nostra manera de viure i treballar, i les onades de migrants i refugiats afegeixen combustible a la reacció populista.

Però si les forces populistes tenen un pla que permetria al seu objecte de desig –l'estat nació tradicional– afrontar aquests creixents desafiaments, l'han mantingut en secret. En realitat, només una Europa unida està capacitada per afrontar-los, raó per la qual són tan importants les eleccions europees d'aquest any. Si guanya el populisme, perd Europa.

No ajuda que la majoria dels grans canvis en l'ordre internacional en les últimes dècades s'hagin produït a costa d'Europa. L'ascens de la Xina i la revolució de la intel·ligència artificial semblen estar deixant a Europa al marge. Fins ara, el Vell Continent no ha sabut portar el timó. Si no es desperta aviat, haurà perdut l'oportunitat de dirigir les forces del canvi en benefici seu.

Ha començat una nova era, com anirà quedant cada vegada més clar al llarg d'aquest any. Els debats europeus tradicionals ja no poden donar per suposada la solidesa de l'aliança transatlàntica ni un avanç constant cap a una "unió cada vegada més estreta". Els Estats Units de Trump han dit adeu i el vell model social d'Europa s'ha trencat, sense que hi hagi una alternativa a l'horitzó. Ni la nostàlgia per un passat mític ni el model autoritari de govern de la Xina són alternatives viables.

Les crisis que amenacen Europa es desplegaran de manera implacable i en públic. En el millor dels casos, el 2019 serà un any de maniobres defensives, en lloc del començament d'una renovació europea. No obstant això, a llarg termini l'única opció és una Europa reconstituïda. Serà una contradicció que definirà aquesta era de transició, que no ofereix dreceres ni panacees.

Copyright Project Syndicate