El perillós nou món d’Alemanya

Un fracàs a l’hora de formar un govern amb una majoria estable probablement desembocaria en el final de la cancelleria de Merkel

El resultat de les eleccions federals alemanyes de diumenge va ser inesperat i inquietant, almenys des de l’òptica alemanya. Els dos partits principals, el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) i la Unió Democratacristiana (CDU), juntament amb el seu partit germà de Baviera, la Unió Social Cristiana (CSU), van ser castigats a les urnes després d’haver governat com una gran coalició dirigida per la cancellera Angela Merkel durant els últims quatre anys.

Els resultats de l’SPD van ser els pitjors en unes eleccions federals des de les primeres de la República Federal, el 1949. De la mateixa manera, l’aliança entre la CDU i la CSU va obtenir els pitjors resultats des del 1949, i la CSU va patir la pitjor davallada de la seva història en unes eleccions federals. Això és especialment important, ja que Baviera celebrarà eleccions estatals l’any que ve.

Comptat i debatut, les eleccions han sigut una desfeta per a la Gran Coalició de Merkel. I, en bona part, es poden veure com un vot de protesta contra la mateixa Merkel. Internacionalment, se la valora com una estadista efectiva i com a garant de l’estabilitat i l’autoritat moral a Occident. Però és evident que a Alemanya ja no.

El gran error de Merkel en aquests comicis va ser basar-se en la mateixa estratègia defensiva que va utilitzar en les dues últimes eleccions, en què va guanyar inapel·lablement. Pel que sembla, va suposar que evitar polèmiques i callar davant dels problemes clau que afronta Europa li tornaria a funcionar. S’ha demostrat que aquest criteri no ha sigut bo, atesa la crisi de refugiats del 2015 i les seves implicacions per a Alemanya, per no parlar de l’auge de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), que va obtenir al voltant d’un 13% dels vots.

El ressorgiment de l’extrema dreta enlloc és tan desconcertant com a Alemanya: després de 72 anys, torna al Bundestag

Molts alemanys es pregunten quin és el futur del seu país i de la identitat nacional alemanya. Merkel no va proporcionar prou respostes a aquestes preguntes. I mentre es mantenia en silenci, populistes com el vicepresident de l’AfD, Alexander Gauland, van omplir les ones de ràdio amb una potent apel·lació a la nostàlgia ètnica i nacionalista.

De fet, la gran guanyadora en aquestes eleccions va ser l’AfD, formació que inclou neonazis i altres extremistes. L’èxit d’aquest partit és una deshonra per a Alemanya. Després de 72 anys, l’extrema dreta torna al Bundestag -i com a tercera força-. I l’AfD és ara el segon partit més fort dels lands que formen l’antiga Alemanya de l’Est.

Alemanya no és l’únic país europeu on els populistes de dretes han obtingut guanys electorals en els últims anys. Però enlloc el ressorgiment de l’extrema dreta és tan desconcertant com a Alemanya, a causa de la seva particular història. Per evitar que la dreta infligeixi un dany irreparable a la democràcia alemanya, els partits que encara defensen valors democràtics s’han de prendre seriosament la seva responsabilitat de formar un nou govern.

Merkel segurament seguirà sent la cancellera. Quan els membres de la CDU i la CSU debatin sobre el tema en els pròxims dies, no trobaran cap alternativa creïble o igual de popular. Tant si hi ha pèrdues electorals com si no, no es pot fer caure la cancellera sense tenir un substitut convincent a la recambra. Merkel té sort: els ganivets encara no han aparegut, i encara que apareguin, probablement no hi haurà vessament de sang, almenys ara com ara.

Un altre resultat inesperat de les eleccions és que ara els líders de l’SPD advoquen per passar a l’oposició, com si la participació en el govern fos una maledicció que cal evitar a qualsevol preu. Això farà que el procés de formació del pròxim govern sigui llarg i ardu, cosa que és inusual en la política alemanya.

Amb l’SPD negant-se a participar en una gran aliança, l’única opció matemàticament viable que queda és una coalició Jamaica - anomenada així per la bandera negra, groga i verda de Jamaica-, que estaria formada per la CDU/CSU, els liberals de l’FDP i Els Verds. Però arribar-hi no serà fàcil: tot i que els partits no tindran gaires dificultats per establir els compromisos polítics necessaris, difereixen marcadament pel que fa a la mentalitat governamental i l’estil de lideratge.

A més, el calendari polític intern probablement prolongarà les converses per formar la coalició. Els líders dels partits escenificaran un paper per intentar salvar la cara davant dels seus votants, i no passaran gaires coses fins a les eleccions estatals de la Baixa Saxònia del 15 d’octubre. I ni tan sols llavors es podrà crear un nou govern ràpidament.

Les úniques alternatives a una coalició Jamaica són un govern en minoria de la CDU/CSU o unes noves eleccions la primavera que ve, i això probablement només reforçaria la posició de l’AfD. Totes dues coses serien dolentes per a Alemanya, en qui una gran part d’Europa confia com a àncora per a l’estabilitat continental.

Això significa que el futur de la democràcia alemanya i l’estabilitat europea dependran de si el sentit comú preval entre els partits restants, més petits. Aquests partits tenen la responsabilitat de donar suport a Merkel i comprometre’s en el que calgui per formar govern. L’esperança és que els seus líders siguin prou intel·ligents per treballar junts de bona fe, en comptes de buscar només un benefici partidista i estret de mires. Poden començar fent de la seguretat, la reforma econòmica i la modernització ecològica i digital els tres pilars d’un nou tipus de coalició.

Pel que fa a Merkel, un fracàs a l’hora de formar un govern amb una majoria estable probablement desembocaria en el final de la seva cancelleria. I, en general, podria donar pas a un nou període de caos polític. Ningú hauria de desitjar això per a Alemanya, ni tampoc per a Europa.

Copyright Project Syndicate