La revolució des de dalt de l’Aràbia Saudita

La rivalitat entre l’Aràbia Saudita i l’Iran condicionarà el Pròxim Orient tant com el conflicte entre Palestina i Israel

Set anys després que la Primavera Àrab desencadenés una onada de fervor revolucionari en gran part del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, l’Aràbia Saudita finalment s’està posant al dia, però a la seva peculiar manera. Una generació jove exigeix que el regne arxiconservador es modernitzi, però no ho fa liderada per revolucionaris als carrers sinó per Mohamed bin Salman, el príncep de la Corona i segons sembla hereu del país, de 32 anys.

L’Aràbia Saudita és un dels països àrabs més grans. La seva riquesa petroliera l’ha convertit en un soci estratègic indispensable per a Occident, sobretot per als Estats Units. Però, com que està atrapada entre l’Edat Mitjana islàmica i la modernitat occidental, sempre ha estat subjecta a contradiccions extremes.

L’Aràbia Saudita és la llar d’una societat tribal antioccidental que la família de la casa d’Al-Saud governa com una monarquia absoluta des de la fundació del país, el 1932. La majoria d’observadors externs qualifiquen de medievals els seus codis morals i legals. El país s’adhereix a la versió reaccionària extrema de l’islam coneguda com a wahhabisme, una doctrina salafista que influencia molts dels grups islamistes més radicals d’avui.

L’Aràbia Saudita, atrapada entre l’Edat Mitjana islàmica i la modernitat occidental, sempre ha estat subjecta a contradiccions extremes

A causa de la caiguda dels preus del petroli, i de la necessitat d’oferir educació i feina a una població jove en ràpid creixement -que, si no, podria apuntar-se a l’extremisme-, el rei Salman i el príncep hereu semblen haver conclòs que el país necessita modernitzar-se. Per evitar una caiguda lenta, o fins i tot una eventual desintegració, estan prenent mesures per dur a terme una obertura del país, no només econòmica sinó també social i cultural.

Aquest mes, Mohamed bin Salman, que sembla haver estudiat la consolidació del poder a la Xina al voltant del president Xi Jinping, va ordenar el que el govern saudita va descriure com una purga anticorrupció. Desenes de prínceps d’alt nivell, ministres i exministres i empresaris adinerats i influents ja han sigut arrestats i els seus comptes congelats. La purga es va produir poc després de l’anunci que a les dones saudites ja no se’ls prohibirà conduir vehicles o assistir a esdeveniments esportius públics. Clarament, el nou lideratge a l’Aràbia Saudita pretén orquestrar una veritable revolució des de dalt.

Però no ho oblidem: l’últim governant autocràtic del Pròxim Orient que va intentar saltar-se el clergat islàmic del seu país i tirar endavant una revolució de dalt a baix va ser el xa de Pèrsia, Mohammad Reza Pahlavi. Ell i la seva Revolució Blanca van acabar arrasats per la Revolució Islàmica de l’Iran de 1979.

Cal esperar que a la revolució de Bin Salman li vagi millor. Si fracassa, els salafistes radicals que assumiran el poder a Riad faran que els mul·làs iranians semblin uns liberals. Si aconsegueix modernitzar el principal bastió de l’islam reaccionari, posarà les bases perquè altres països del món islàmic facin el mateix.

El rei Salman i el príncep hereu semblen haver conclòs que el país necessita modernitzar-se

Bin Salman també ha iniciat una nova política exterior agressiva, particularment contra l’Iran. Els modernitzadors que envolten el príncep hereu saben que l’èxit de la revolució exigeix substituir el wahhabisme per un nacionalisme saudita, i, per aconseguir-ho, cal un enemic convincent com l’Iran xiïta, amb el qual el regne competeix per l’hegemonia regional. Per descomptat, des de la perspectiva dels saudites el país no està fent res més que respondre als atacs previs de l’Iran. Fins ara l’Aràbia Saudita i l’Iran s’han limitat a enfrontar-se en guerres indirectes a Síria i el Iemen, amb conseqüències humanitàries desastroses, i sembla que cap bàndol vol un conflicte militar directe. Ara bé, al Pròxim Orient una guerra freda pot escalfar-se ràpidament.

A llarg termini, la rivalitat entre l’Aràbia Saudita i l’Iran condicionarà el Pròxim Orient tant com el conflicte entre Palestina i Israel. Fixem-nos, per exemple, en un episodi que es va produir just hores abans que Bin Salman emprengués la seva purga anticorrupció: el primer ministre libanès, Saad Hariri, durant una visita a l’Aràbia Saudita, va anunciar que renunciava al càrrec. Segons Hariri, Hezbol·lah, el grup militant i partit polític xiïta alineat amb l’Iran, amb el qual el seu govern tenia una relació de repartiment de poder, havia fet impossible governar el Líban, i potser fins i tot havia planejat assassinar-lo. Però Hariri, fill de l’ex primer ministre libanès Rafiq Hariri -assassinat el 2005-, va generar més preguntes que respostes. Per què anar-se’n del govern ara? ¿Estava actuant sota pressió saudita? En aquest cas, ¿amb quin objectiu?

Poc després de l’anunci de Hariri, l’Aràbia Saudita va interceptar un míssil que els rebels houthis del Iemen havien disparat contra Riad. Segons l’Aràbia Saudita, com que els houthis tenen suport de l’Iran, el seu intent d’atac equivalia a un “acte de guerra” iranià.

Aquesta onada d’esdeveniments inusuals en tan poc temps no pot ser coincidència. L’interrogant, ara, és si la guerra civil tornarà al Líban, i si l’Aràbia Saudita intentarà involucrar Israel i els Estats Units en una confrontació amb Hezbol·lah per fer pressió contra l’Iran.

Per ara, els saudites no tenen prou poder per fer això tots sols. Durant els últims anys, l’Aràbia Saudita ha viscut derrotes importants en la lluita per l’hegemonia regional. La minoria sunnita va ser derrocada del poder a l’Iraq, i el règim de Baixar al-Assad avalat per l’Iran ha aconseguit mantenir-se al poder a Síria. Bin Salman pot estar buscant maneres de compensar aquestes derrotes, al Líban o en altres regions.

La revolució des de dalt de l’Aràbia Saudita és una empresa d’alt risc que els observadors neutrals han d’analitzar amb ambivalència. Si bé no es pot permetre que fracassi, és probable que el seu èxit vingui acompanyat d’un increment dramàtic de les tensions regionals i de la possibilitat d’una guerra.

Etiquetes