El nou eix del Pròxim Orient

Vivim en un temps de transició geopolítica. Es parla molt, i amb raó, de l’intent de la Xina de reemplaçar els Estats Units com a primera potència mundial (o almenys de compartir el lideratge global). Però, a més, hi ha una transformació de les dinàmiques generals que fins ara definien el Pròxim Orient, i és probable que aquí també hi hagi una pèrdua d’influència dels Estats Units.

Fa poc més d’un segle l’acord Sykes-Picot va dividir el Pròxim Orient entre França i el Regne Unit i va dibuixar fronteres nacionals que encara segueixen vigents. Però ara l’ordre regional està canviant.

Des de la fundació d’Israel, la geopolítica de la regió va girar en gran mesura al voltant del conflicte àrabo-israelià, que va portar a una sèrie de guerres (la primera el 1948) que va guanyar sense excepció Israel. Però la possibilitat que israelians i palestins arribessin a un acord raonable que portés pau al Pròxim Orient va seguir sent un tema central de la política internacional.

El més a prop que van estar les dues parts d’aconseguir la pau va ser durant el període que va començar amb la firma del primer Acord d’Oslo, el 13 de setembre del 1993, i va acabar amb l’assassinat del llavors primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, el 4 de novembre del 1995. Recordem que els Acords d’Oslo de 1993 i 1995 no van definir l’estatus de Jerusalem, ja que es va considerar que era una qüestió massa delicada i difícil per intentar resoldre-la abans que conclogués el procés de pau.

El conflicte entre Israel i Palestina va deixar de ser central per a la regió després que els Estats Units envaïssin l’Iraq el 2003, i més encara després del començament de la Primavera Àrab, a finals del 2010. Després del 2011, la guerra civil siriana i el sorgiment de l’Estat Islàmic van dominar la narrativa regional. Però ara que una coalició internacional ha expulsat l’Estat Islàmic del seu “califat” a Síria i l’Iraq, la lluita pel domini regional entre l’Iran i l’Aràbia Saudita ha passat a primer pla.

Fins ara, l’enfrontament entre els dos països s’ha limitat en gran mesura a lliurar guerres a través d’intermediaris a Síria i el Iemen. Però el suport de les parts a faccions rivals al Líban i la disputa diplomàtica entre Qatar i l’Aràbia Saudita també són part d’aquesta competència més àmplia.

En aquest context, l’irresolt conflicte entre Israel i Palestina semblava reduït a la condició d’una disputa perifèrica. Això va ser així fins que el govern del president dels Estats Units, Donald Trump, va decidir reconèixer unilateralment Jerusalem com a capital d’Israel.

El govern i la Knesset (Parlament) d’Israel tenen les seves seus a Jerusalem occidental, destinació habitual de visites oficials de dignataris estrangers. Però la comunitat internacional mai va convalidar l’annexió unilateral de Jerusalem oriental per part d’Israel després de la Guerra dels Sis Dies (1967), i altres països (entre ells, els Estats Units) han mantingut les seves ambaixades a Tel Aviv perquè saben que l’estatus de Jerusalem és una qüestió política i religiosa complicada.

A més, la resta dels països entenen que prendre partit respecte a Jerusalem dificultaria una eventual solució de dos estats (ja prevista en el pla del 1947 de les Nacions Unides per a la partició de Palestina), perquè tant israelians com palestins proclamen la ciutat com a capital pròpia.

El 1947 no va ser possible arribar a una solució de dos estats perquè els països àrabs van respondre a la fundació d’Israel amb una guerra. Però el 1993 es va veure com un gran avanç la decisió dels palestins de reconèixer finalment l’existència d’Israel.

Malgrat que els diplomàtics encara parlen d’un procés de pau per al Pròxim Orient, fa molts anys que tal cosa no existeix. La solució dels dos estats és l’única opció concebible capaç de satisfer les dues parts, però el pas del temps i l’expansió contínua dels assentaments israelians a Cisjordània la fan cada vegada menys creïble. I ara el reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel per part dels EUA pot clausurar per sempre aquesta solució.

Però l’alternativa (un estat binacional) posa Israel davant del dilema de seguir sent democràtic o seguir sent jueu, però no totes dues coses. I descartada ja la recerca d’un estat propi, els palestins no trigarien a demanar, en comptes d’això, la igualtat de drets civils.

Hi ha una tercera opció, almenys en teoria: crear un estat palestí a Gaza (estès fins al nord del Sinaí) sota control de facto d’Egipte, i al mateix temps dividir Cisjordània entre Israel i Jordània. Però els palestins mai acceptaran aquesta sortida, i per a Israel no resoldria el problema de convertir-se en un estat binacional.

No s’entén per què Trump va decidir actuar en relació amb Jerusalem justament ara. ¿Va ser resultat de la seva habitual irracionalitat, o de la política interna? ¿O deu ser que té prevista una nova solució territorial que transcendeix els paràmetres tradicionals del conflicte entre Israel i Palestina?

Cal assenyalar que la maniobra unilateral de Trump va provocar una tèbia resposta de les principals potències àrabs (l’Aràbia Saudita, Egipte i Jordània). La prioritat de l’Aràbia Saudita és contrarestar l’Iran; i com que se sap massa feble per guanyar aquesta batalla sola (particularment al Líban i Síria), seguirà enfortint llaços amb els altres rivals de l’Iran, especialment la superpotència militar de la regió: Israel.

És probable que l’aliança emergent entre l’Aràbia Saudita i Israel, en altres temps impensable, es converteixi en una de les forces dominants del nou Pròxim Orient. Només el temps dirà quin serà el preu d’aquesta aliança contra l’Iran.

Copyright Project Syndicate

Etiquetes