27/08/2017

La nova amenaça nuclear

4 min
La nova amenaça nuclear

Vaig néixer el 1948, i el risc d’una Tercera Guerra Mundial amb armes nuclears va ser una part molt real de la meva infantesa. Aquella amenaça (o, com a mínim, l’amenaça de destrucció total de l’Alemanya de l’Est i de l’Oest) va durar fins al final de la Guerra Freda i l’ensorrament de la Unió Soviètica.

Des d’aleshores, el risc que les superpotències nuclears iniciessin un Harmagedon s’ha reduït substancialment, tot i que no ha desaparegut del tot. Avui dia, el risc principal és que cada cop més països petits governats per règims inestables o dictatorials intentin obtenir armes nuclears com a mitjà per garantir-se la supervivència, promoure interessos geopolítics locals o regionals i fins i tot dur a terme plans expansionistes.

En aquest nou entorn, la “racionalitat dissuasiva” que hi havia entre els Estats Units i la Unió Soviètica durant la Guerra Freda s’ha debilitat. Ara, si la proliferació nuclear augmenta, és probable que el llindar de l’ús d’armes nuclears baixi.

Com a mostra de la situació actual a Corea del Nord, la nuclearització de l’Àsia oriental o del golf Pèrsic pot ser una amenaça directa per a la pau mundial. Pensem en la recent confrontació retòrica entre el dictador nord-coreà, Kim Jong-un, i el president dels Estats Units, Donald Trump, en què es va prometre respondre amb “foc i fúria” a les noves provocacions nord-coreanes. És evident que Trump no estava apel·lant a la racionalitat dissuasiva (com s’esperaria del líder de l’última superpotència), sinó que va alliberar les seves emocions.

És cert que la crisi creixent a la península de Corea no la va iniciar Trump. Ja feia temps que es gestava per la decisió del règim nord-coreà de pagar el preu que fos per convertir-se en potència nuclear, una manera -als seus ulls- d’obtenir seguretat. A més, el règim està desenvolupant míssils balístics intercontinentals que poden portar un cap nuclear fins a la costa oest dels Estats Units i més enllà. I aquest seria un greu problema de seguretat per a qualsevol presidència nord-americana.

En última instància, no hi ha bones opcions per respondre a l’amenaça nord-coreana. Per exemple, que els Estats Units iniciessin una guerra preventiva a la península de Corea podria comportar una confrontació directa amb la Xina i la destrucció de Corea del Sud, i tindria conseqüències imprevisibles per al Japó. I com que el triangle Xina - Corea del Sud - Japó s’ha convertit en el nou centre de poder de l’economia mundial del segle XXI, cap país estaria resguardat de les seqüeles econòmiques. Encara que els Estats Units continuïn insinuant la possibilitat d’una guerra, els líders militars nord-americans saben que l’ús de la força militar realment no és una opció viable, perquè els costos i els riscos serien prohibitius.

Amb Corea del Nord convertida en una potència nuclear, la protecció nord-americana ja no serà tan impenetrable. Que Pyongyang disposés d’armes nuclears i de mitjans per fer-les servir afegiria pressió sobre Corea del Sud i el Japó perquè desenvolupessin la seva capacitat nuclear, la qual cosa els seria fàcil. Però això és l’últim que voldria la Xina.

La situació actual a l’Àsia té els atributs nuclears del segle XX i la dinàmica de poder nacional del segle XIX. Pot ser una barreja summament explosiva. Mentrestant, el sistema internacional és cada vegada més inestable a mesura que arreu del món es van ensorrant o qüestionant estructures polítiques, institucions i aliances.

Tot depèn molt del que passi als Estats Units amb la imprevisible presidència de Trump. La investigació d’un possible complot entre l’equip de campanya de Trump i Rússia, abans de les eleccions presidencials del 2016, i el fet que no s’hagi derogat la llei d’atenció mèdica accessible (Obamacare) mostren que la nova presidència és inestable i ineficaç. I diverses qüestions de l’agenda, com la rebaixa d’impostos, el mur a la frontera amb Mèxic i la renegociació del Tractat de Lliure Comerç Nord-americà (per no dir els esclats emocionals de Trump) són un impuls per a la dreta radical nord-americana.

Que hi hagi inestabilitat als Estats Units és motiu d’alarma arreu del món. Si els Estats Units deixen de ser un garant fiable de pau i estabilitat mundial, cap país no ho serà. El buit de lideratge que apareixerà aleshores tindrà en la proliferació nuclear el punt més sensible i perillós.

Hi ha un altre potencial risc nuclear. Si el Congrés dels Estats Units imposa noves sancions a l’Iran, pot fracassar l’acord sobre el programa nuclear d’aquest país amb el P5+1 (els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i Alemanya). El president iranià, Hassan Rouhani, va anunciar públicament la setmana passada que l’Iran abandonaria el pacte “en qüestió d’hores” com a resposta a noves sancions.

Davant la crisi nord-coreana, seria el súmmum de la irresponsabilitat activar sense cap mena de base una crisi nuclear (i potser una guerra) al Pròxim Orient. I que els Estats Units recuperessin una estratègia de canvi de règim a l’Iran probablement seria contraproduent, perquè enfortiria els falcons iranians.

I tot plegat en una regió marcada per les crisis i les guerres. I com que Rússia, la Xina i els europeus no abandonarien mai l’acord nuclear, els Estats Units es trobarien sols i enfrontats fins i tot amb els seus aliats més pròxims.

Els riscos nuclears actuals demanen exactament el contrari del “foc i fúria”. El que cal és sensatesa, racionalitat i una diplomàcia pacient que no es basi en amenaces perilloses i extravagants d’ús de la força. Si l’última superpotència renuncia a aquestes virtuts, el món (tots nosaltres) n’haurà d’afrontar les conseqüències.

Copyright Project Syndicate

stats