El retorn de la geopolítica a Europa

Amb la invasió militar i l’annexió de Crimea per part de Rússia, i amb la subsegüent guerra a l’est d’Ucraïna, el president Vladímir Putin va deixar perfectament clar que no té cap intenció de respectar la inviolabilitat de les fronteres i la primacia de les normes legals internacionals. És hora que els europeus posin fi a la seva il·lusió d’un ordre continental determinat per l’imperi de la llei. El món, malauradament, no és així. És molt més difícil, i el que hi regeix és el poder.

Així ho posen de manifest tant la intervenció militar russa a Síria com la crisi europea dels refugiats. Europa ha d’admetre que si no s’ocupa dels seus interessos geopolítics tard o d’hora les crisis de les regions veïnes trucaran a la seva porta.

Europa no té dos oceans a banda i banda com els Estats Units. Europa és l’extrem occidental de la gegantina massa de terra d’Euràsia. L’Europa de l’Est, el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica són els seus veïns directes, i aquest veïnat inestable planteja els principals riscos del segle XXI per a la seguretat europea.

Així, amb aquesta Rússia, que torna a perseguir una política de gran potència i que comet gairebé els mateixos errors que la Unió Soviètica -en el sentit que ha de recórrer a l’autoritarisme per mirar de reconciliar les ambicions d’una superpotència militar amb la realitat d’una economia moderadament desenvolupada i poc modernitzada-, ¿quin tracte ha de tenir-hi, Europa?

Rússia és un veí, i per tant és essencial trobar-hi un modus vivendi. Alhora, les seves ambicions geopolítiques la converteixen en una amenaça contínua per a la seguretat del Vell Continent. Per aquest motiu, per a nosaltres segueix sent indispensable mantenir una forta relació transatlàntica, i també ho és que tornem a tenir capacitat de dissuasió.

En el curt termini, la relació d’Europa amb Rússia probablement estarà dominada pels esforços per posar fi a la guerra a l’est d’Ucraïna, salvaguardar el territori de l’OTAN a l’est i impedir que la crisi s’expandeixi cap al sud-oest i els Balcans. No obstant això, més enllà de la crisi actual, està sorgint un desafiament estratègic molt més fonamental.

Actualment la política que Europa segueix amb la Xina -la potència mundial emergent del segle XXI- es basa en una combinació contradictòria i poc realista de preocupació pels drets humans i alhora pels guanys corporatius. També en aquest àmbit Europa ha de demostrar una consciència molt més profunda dels riscos geopolítics i dels propis interessos.

La Xina, situada a l’extrem oriental d’Euràsia, està planejant reobrir la Ruta de la Seda continental a través de l’Àsia central i de Rússia en direcció a Europa. L’explicació pragmàtica d’aquest projecte estratègic gegantí (que té un volum d’inversió d’uns 3 bilions de dòlars) és la necessitat de desenvolupar la regió occidental de la Xina, que fins ara s’ha beneficiat poc de l’èxit econòmic de les regions costaneres. En realitat, però, el projecte és de summa importància en termes geopolítics: la Xina -una potència terrestre- vol desafiar la potencial influència econòmica i política dels Estats Units -una potència naval- a Euràsia.

En termes pràctics, el projecte de la Ruta de la Seda de la Xina crearà una alternativa estratègica per a les estructures transatlàntiques occidentals. Davant d’això, Rússia haurà d’acceptar el paper de soci júnior permanent o córrer el risc d’un conflicte seriós amb la Xina a l’Àsia central. I Europa haurà d’entendre que no li convé plantejar-se la dicotomia entre una inclinació oriental o una d’occidental, perquè l’esquinçaria en dos tant políticament com econòmicament. Estem més estretament vinculats amb els Estats Units en termes normatius i econòmics, i necessitem la garantia de la seguretat transatlàntica.

Per aquest motiu, la Unió Europea ha de relacionar-se amb Rússia des de la fidelitat als seus principis i a l’OTAN. No obstant això, al mateix temps necessita tenir bones relacions amb la Xina, i no pot bloquejar el projecte de la Ruta de la Seda. De manera que en la seva relació amb la Xina Europa ha de ser clara pel que fa als seus interessos. I això requerirà un alt grau d’unitat.

Mentrestant, la crisi dels refugiats posa en relleu l’enorme importància que té per a Europa la península Balcànica (Grècia inclosa), que és el pont terrestre que ens uneix al Pròxim Orient. En aquest sentit, Turquia és encara més important per als interessos europeus. I val a dir que, a l’inici de les converses d’incorporació de Turquia a la UE, els líders europeus van cometre un gran error quan van pensar que estrènyer els vincles amb aquest país faria que els conflictes del Pròxim Orient passessin a ser un problema europeu. Com demostra l’experiència actual, a falta de vincles ferms amb Turquia, la influència d’Europa a la regió i més enllà -des del mar Negre fins a l’Àsia central- és pràcticament nul·la.

Ara la hipòtesi d’una aproximació política d’Europa a Turquia és més difícil per culpa de tot el que passa al país amb Erdogan al poder, i també per la renovada militarització de la qüestió kurda. Però Europa no té alternativa, i no només perquè necessiti trobar solucions al problema dels refugiats. A més, l’entrada de Rússia a Síria i l’aliança de facto del Kremlin amb l’Iran estan empenyent Turquia un cop més cap a Europa i Occident, cosa que significa que hi ha una oportunitat real per tornar a començar en les relacions amb aquest país.

De tota manera, el potencial perquè Europa pugui influir al Pròxim Orient continua sent baix, i la regió continuarà sent perillosa a llarg termini. De fet, Europa hauria d’evitar prendre partit en el conflicte entre els xiïtes i els sunnites o entre l’Iran i l’Aràbia Saudita. En aquest cas, els interessos d’Europa estarien més ben defensats des d’una posició d’ambigüitat estratègica. Al Mediterrani, en canvi, Europa no s’hi pot mostrar gens ambigu. Tota la regió, inclòs el litoral estratègic del nord d’Àfrica, juga un paper crucial en l’estratègia de seguretat europea. L’elecció és entre un Mare Nostrum de debò o una regió d’inestabilitat i inseguretat.

En la mateixa línia, la política de la UE per a l’Àfrica ha d’abandonar els patrons de pensament postcolonials. Les prioritats han de ser l’estabilització del nord d’Àfrica, l’ajuda humanitària i un suport sostingut al progrés polític, econòmic i social, incloent-hi uns vincles més estrets que permetin l’existència d’una migració legal a Europa.

El “retorn de la geopolítica” significa que l’opció fonamental a la qual s’enfronta Europa al segle XXI serà entre l’autodeterminació i la dominació externa. La manera com Europa abordi aquesta qüestió determinarà no només el seu propi destí, sinó també el d’Occident.

Copyright Project Syndicate